Allà a la llunyania de la foscor
veig com canvies de color, vella estrella...
eres com una veu al silenci,
com un sentit al no res,
com un missatge a l'infinit.
La intensitat dels colors canvia
com el somriure en l'esperança,
com la il.lusió d'un nen petit,
com la inquietud d'un fet anònim:
verd, roig, blanc... force la vista i...
potser lila o groc, qui sap!
sols sé que estàs aquí, vella estrella.
Què vols dir-me?
t'esforces però, ho sento!
no hi puc entendre't...
Potser demà sàpia del teu llenguatge,
potser el demà ja siga tard...
mentrestant, continuaré mirant-te
a les nits d'aquesta vida,
i quan sàpia del teu voler...
Qui sap on estaré!
