divendres, 29 de febrer de 2008

AL MONTGÓ


No plores més, talaia del dia,
que encara la mar t'acarona
mullant els teus peus
cansats d'inconsciències.

Encara et mira la lluna
i et farà oblidar amb el seu encís.
Encara el sol, a l'hivern,
escalfarà el teu despullat sòl...
I el vent, què dir del vent del vespre!
Sempre parlant-te, segles parlant-te...
De tantes coses!

No plores més, talaia del dia,
enyorança del teu verd...
Tornarà l'ànima d'arbre!
Tornaran els ulls de la nit
per caçar el nous rosegadors!
Tornaran els cants dels ocells
amb el crepuscle de la matinada!
Les oblidades criatures
ompliran de goig el teu esperit...
Que tot passa i tu... tens experiència del temps.

No plores més, talaia del dia,
que l'home se'n penedirà per fi
davant la teua magnanimitat.
Escopiràs el verí del cement i l'asfalt
i tornaran a créixer al seu lloc
antigues i joves oliveres,
primogènites carrasques,
mandrosos garrofers
i eixa flor de l'ametller
que es donarà l'eterna primavera.

No plores més, talaia del dia,
que tu no saps de l'odi i la venjança,
doncs, només per l'amor naix el miracle,
per això tens la terra...
Eterna renaixença!

I si tornes a plorar,
no plores més per tu,
si de cas... plora per nosaltres!

1 comentari:

la melona ha dit...

molt bonico.