Sóc d’una terra que ja no conec,res més trist que la il·lusió d’un demà esdevingut enyorança,
res més trist que el plany d’un arbre caigut per la desídia.
No sé què és allò que m’agradaria vore,
no sé què seria d’allò que ja no hi és,
potser fora felicitat, goig, delectança..., o no.
No hi ha lloc per l’esperança, per l’harmonia,
ja no venen les guatlles ni tampoc les primaveres...
La mar ja no sap del “peix Nicolau” ni la lluna te mirall.
Silenci! que parla el vent:
Progrés! ahí teniu progrés!
Agafeu, si cal, la part que us pertoca... i viviu morint!
