dijous, 28 de febrer de 2008

AMERICANS?




Em pregunte, de vegades, perquè els nord-americans posen tot el seu afany en ser els primers en tot, els millors en tot, en voler ser model de vida i costums per la resta del món.
Em torne a preguntar si no serà perquè volen guanyar-se la historia i no poden.
No poden per més que s'esforcen, per més que diguen que han nascut allí, algo en la seua consciència els diu que encara no son dignes de considerar-se vertaders americans.
Perquè abans que tots aquestos que avui es consideren patriotes americans, hi eren els indis... Què son els indis? Un problema (al menys fins ara), però esta resolt, el problema indi va desapareguent a mesura que s'extingeixen els indis de pura sang, a mesura que van establint-se en cada vegada menys reserves, a mesura que van exterminant-se a causa d'haver segut despullats dels seus drets a base de traïcions, de tractats incomplits per part del govern respecte a la cessió de terres, d'odi, d'assassinats i injustícies.


És vergonyós i humiliant utilitzar els indis com a negoci pels seus exterminadors, com una atracció més de la gran Amèrica. Ara ja és tard per defensar la causa índia, ara que els nous americans s'han fet amos i senyors d'una terra que gaudia de moltes cultures i que individus com el senyor President Abraham Lincolm provocava matances injustificades d'indis inclosos dones i xiquets, "el bon indi és l'indi mort", frase famosa per aquells temps.
Castellans, francesos i anglesos trepitjaren aquelles terres buscant la glòria pels seus respectius països portats per l'orgull nacional i la prepotència, imposant llur cultura i religió a aquells "salvatges"(?)
Aquesta és la història dels anglosaxons i ara volen oblidar-la, però no poden, volen donar la imatge d'un poble solidari i compromés amb els indis quan ja no hi queda causa per a ser-ho.


Els indis es varen cansar de lluitar, els seus caps havien mort, tots els vells havien mort, els guies dels joves havien mort. Morien de fred, de fam o traïts, eren els temps de Búffalo Bill amb el "Brigham" i "Lucrecia Borgia" que tant enorgulleix als nord-americans.


Però la gran Amèrica encara no és d'ells, l'honestedat i el respecte no es varen fer presents per poder compartir aquelles terres, per això avui les grans ciutats nord-americanes ultra modernes estan plenes de veus que demanen justícia, demanen el que és seu, i aquestes veus perduraran sempre, son els esperits indis, de totes les tribus exterminades pel "totpoderòs" home blanc, les tribus dels Naskapi, Montahnais, Saulteux, Powhatans (poble de la famosa Pocahontas), Wood-Cree, Ojiwa, Abnani, Micmac, Mohicanos, Sioux, Pequot, Iroquesos, Hurons, Ottawa, Wyandot, Erie, Susquehanna, Delaware, Menomini, Sauk, Fox, Peoria, Kickapú, Pottawatomi, Illinois, Miami, Shawi, Winnebago, Creek, Choctaw, Xeroquesos, Tuscarora, Quawpaw, Alibamu, Tonkawa, Atakapa, Chickasaw, Biloxi, Natcheb, Semínoles, Haida, Tlingit, Tsimshiam, Bellacoola, Kwakiutl, Coast, Salish, Nootka, Kalapocia, Chinook, Wailatpuan, Chomakuan, Pomo, Maidu, Wintum, Yana, Yuki, Kato, Mikwoock, Uappo, Yokuts, Yoruck, Hupa, Mono, Klamath, Shasta Madoc, Mohave, Yuma, Navajos, Shoshones, Nez Peroe, Kutenai, Ute Flathead, Yakima, Paiute, Assinoine, Gros Ventre o Atsema, Crow, Kiowa, Cheyenne, Black Foot, Tetón-Dakota, Arikara, Hidatsa, Mandan, Omaha, Asages, Poncas, Oto, Pawnes, Iowas, Kansas, Missouri, Sentee-Dakota, Wichita, Apatxes, Comantxes i molts més son presents, estan ahí, en la consciència dels nous americans, en mig de l'asfalt perseguint els búfals i en cada racó de les seues cases fumant la pipa per a obtenir protecció contra el seu enemic, per a obtenir caça abundant o per a invocar la benedicció de les forces sobrenaturals, ells adoren les seues terres... Continuen estimant-les amb tota la seua naturalesa.


Avui queden uns pocs que viuen aïllats de la seua vida, dels vells temps, oblidats de la tradició combativa, desintegrant-se física i econòmicament... Pobres i tràgics representants de la raça que va ajudar a l'home blanc a incorporar-se a l'escenari Nord-americà.