El món sembla patir una malaltia des del segle XVIII: l'occidentalització vinguda d'Europa, una febre difícil de tractar, sobretot ara, amb l'encuny de la globalització. El model polític d'Estat “modern” és de naturalesa monocultural, específicament individualista amb idees estructurades en la il·lustració. Aquesta nova concepció d'Estat és el que s'ha imposat pràcticament arreu de tot el món (tanmateix, sembla una contradicció dir allò de “L'Europa dels pobles”, que respon a l'aspiració sobirana de certes nacions sense Estat). L'expansionisme de les grans potències, l'influx de la guerra freda junt el neocolonialisme comercial i econòmic, han reduït la riquesa de la diversitat ètnica i cultural del planeta.
Hi ha molts pobles que han ingressat en el món de la modernitat (l'occidental, clar) com a nacions que mantenen la seua pròpia identitat però que no estan reconeguts si no és a través d'aquestos Estats moderns nascuts del colonialisme, de les independències i del postcolonialisme.
Hi ha d'ells que no respecten les realitats socials, polítiques, culturals i lingüístiques pròpies i primigènies d'aquestes nacions o pobles. D'altra banda, l'any 2008, la UNESCO va commemorar l'any internacional de les llengües, tanmateix, cal dir que al món es parlen més o menys 6000 llengües de les quals, sorprenentment, un 96% d'elles són parlades per només un 4% de la població mundial.
L'extinció de les llengües, de les cultures, és deguda a diversos factors: pressions externes de caràcter polític, econòmic, militar, cultural... o també per la voluntat personal d'abandonar la pròpia llengua a causa de llurs pressions. Tos açò ens porta al fenomen de l'homogeneïtzació o enemic de les cultures (perquè les porta a l'asfixia).
Malgrat que la desaparició d'una llengua suposa el naufragi d'un coneixement cultural únic, de tot un univers particular, d'una visió del món específica i peculiar heretada dels avantpassats, d'uns valors culturals propis de cada tribu o grup humà, malgrat tot açò, dic, els especialistes vaticinen la desaparició del 95% de les llengües del món abans de l'any 2100 (la realitat és que cada any desapareixen almenys un centenar).
En aquestos moments, els pobles indígenes del planeta lluiten desesperadament per fer valdre els seus drets davant els interesos de les multinacionals, que dia rere dia s'enfortixen fins el punt de controlar les polítiques econòmiques d'uns estats cada vegada més urbanitzats i industrialitzats. Però, lluny d'aconseguir-ho, el món occidental (el nostre) sembla sentenciar-los a mort: des de l'atac a les torres bessones i a causa de l'anunciada "guerra contra el terrorisme", els pobles indígenes estan patint la injustícia d'aquelles estratègies materialitzades en actuacions com ara retirar-los reivindicacions que estan en taules de negociació, castigant-los quan protesten legítimament per la violació dels seus drets fonamentals o aprovant lleis antiterroristes considerades com una amenaça directa contra organitzacions indígenes.
Cal afegir que les polítiques neoliberals en matèries agropecuàries, farmacèutiques o hidroelèctriques, ofeguen inevitablement progressos aconseguits per aquestos pobles després d'anys de lluita. Així, la situació és greu, molt precària, i amb la certesa que tendeix a empitjorar encara més. Per què? Un "xicotet" exemple:
En l'economia global on els progressos tècnics multipliquen els efectes destructius, el BANC MUNDIAL promou polítiques d'explotació mineral (d'entre altres) que considera base o eix de desenvolupament, i res els importen els efectes nocius vinguts de la contaminació ambiental que aquestes provoquen sobre llurs poblacions indígenes.
La mina d'or més gran del món situada a Nova Guinea, està gestionada per una empresa amb seu a Nova Orleans. L'Estat indonesi ha cedit la propietat d'aquelles terres indígenes a la companyia (imaginem-nos amb quines condicions!). No cal dir que la mina està protegida per soldats que actuen com a mercenaris contra els indígenes, produïnt-se desallotjaments violents i il.legals, tortures i desaparicions. Les mines estan situades a 4200 m. d'alçada sobre la muntanya "sagrada" dels indígenes anomenada Amungene. Ja ha sigut rompuda, seccionada, en 150 m., es calcula que d'ací a uns 35 anys s'haurà fet un cràter d'uns 450 m. Almenys 35 Km2 de bosc tropical ha estat destruït per l'abocament de residus, i es preveu la devastació d'uns 130 Km2 més. L'aigua dels rius resta contaminada, la contaminació ambiental afecta la salut dels indígenes i impedix el manteniment de la seua economia i per tant, de la seua subsistència.
Hi han molts exemples com aquest basats en l'explotació d'altres recursos naturals arreu del món, sobretot al continent americà. ¡Quantes vegades hem dit que per poder gaudir de la nostra qualitat de vida és necessari que més de mig món estiga abocat a la misèria, la destrucció i la mort: aquí ho tenim!
Tanmateix, la gran hipocresia occidentalista reunida en cimeres contra el canvi climàtic o en defensa dels pobles i les cultures amenaçats, parla de l'important paper de la biodiversitat pel funcionament del planeta i per a la nostra pròpia existència, parla de la diversitat lingüística i la seua contribució a la riquesa cultural del món, parla de preservar els hàbitats i els seus ecosistemes, de protegir i respectar aquestos pobles "perduts"... ¡qué bonito, oiga!. Però, a l'endemà, ens adonem que el nostre món occidental necessita més energia, més fusta, més plàstic, més ferro, més or, més plata, més petroli... més de tot i també amb més rapidesa! La bicicleta no pot parar!
Aquestes grans i eixerides concentracions humanes forjadores de l'estandarització, del monoculturalisme, de l'homogeneïtat burocràtica; aquestos estats tan orgullosos d'imposar els seus models culturals, de crear aquest "sistema" que ho regix tot; aquest "poder" sobre tot i totes les coses que afecta la vida, no se n'adona que la contínua i imparable aplicació de noves tecnologies químiques, nuclears i biogenètiques a aquest ritme, comporta un alt risc que ja estem patint en forma de catàstrofes i perills incerts que ens poden abocar sense remei a l'aniquilació total. Com afrontem esta situació?... ah! Ja l'estem afrontant?... Vaja!
