dilluns, 28 d’abril de 2008

CAPITALISME I SOCIETAT : UNA VISIÓ GLOBAL


Som a l’era de la comunicació, el món ha esdevingut un substrat tecnològic, un teixit de cables de fibra òptica, satèl.lits i microones. Immersos, doncs, en una societat vertebrada per la xarxa mediàtica, restem influïts per eixes eines anomenades mitjans de comunicació, els quals, hàbilment conduïts, intenten aconseguir la submissió de les masses mitjançant el fet pel qual, tot individu, encara que immers en el sentiment de la seua personalitat i la seua distància o desacord respecte als demés, a posteriori, en tots ells, es posa més de manifest la conjuntura general que la individual, circumstància esdevinguda a causa del control d’una societat capitalista que atempta contra les llibertats de l’individu a través de controls que no són ordres explícites, sinó subtils estímuls psicològics, motivacions que actuen sobre les estructures de la personalitat individual, configurant, a la fi, una pluralitat d’individus socialment uniformes.

Aixì, un individu no es pot regir ja per principis morals i autònoms en societat, sinó que es veu “induït” a agafar-se a les regnes d’un carro ple de “massa uniforme”, perdent consciència sociopolítica i iniciativa. Caldria esbrinar doncs, si la llibertat individual en estes condicions és moneda de canvi per assegurar el benestar social, sent així, aquesta llibertat individual no fluiria de l’individu, sinó d’un tipus de societat creada pel capitalisme de les multinacionals, per la preeminència de la propietat privada: la societat de consum a través de les modes (allò tradicional ja no te raó d’ésser, res és trasmitix de generació en generació, tot és novetat, tot és reemplaçable, utilitzable, sols interessa el seu consum, efímer i canviant).

Els gestors del capitalisme mundial (FMI, BM, G-7...) son els artífex d’aquest sistema, d’aquest model socioeconòmic que destruïx xicotetes economies de subsistència amb produccions adaptades al seu entorn reemplaçant-les per grans monocultius per l’exportació, desbaratant i arruïnant ecosistemes que porten a la immigració de milions d’agricultors/res cap a barris marginals de grans ciutats. Son els responsables d'unes quantes obres faraòniques arreu del món que ha destruït el medi en nom del capitalisme (els més de 30.000.000 de litres diaris d’aigua que necessiten els camps de golf i urbanitzacions “adjuntes”del “levante español” era la fi d’una altra obra faraònica i destructora anomenada PHN). Tot açò sense parlar del deute extern dels països en fase de desenrotllament i tota la problemàtica que comporta (retalls en despeses de salut, educació i altres àrees socials, aixì com la privatització de les millors empreses públiques que es venen posteriorment a multinacionals, etc), on l’única eixida que tenen eixos països és endeutar-se encara més amb els préstecs i plans d’ajust que els oferix “el poder capitalista”.

Tenim un món on 1.100.000.000 de persones no tenen accés a l’aigua, on les diferencies entre els més pobres i els més rics han augmentat en la proporció de 20 a 1, un món on cada dia que passa està més marginat a causa de l’augment de l’atur, de la penosa situació, sobretot de dones i xiquets, que davant la caiguda dels ingressos familiars, es veuen abocades a la prostitució i a l’abandó de llurs fills als carrers.
Tanmateix, aquestos països pobres de solemnitat no reben “visites sorpresa” a lo Bush, Condoleezza o Straw per oferir-los el progrés i la democràcia que tant proclamen als quatre vents, sols es dediquen a vendre allò que saben vendre: imatge mediàtica allà on els interessa en nom dels seus interessos coste el que coste o, el que és el mateix en el llenguatge profund de la moral i la ètica: hipocresia amb greus consequències humanes, esdevenint un món on la quarta part d’ell (on som nosaltres), tenint ulls per vorer, no testimoniem el sacrifici de vides humanes en benefici d'una “economia capitalista global” que jo anomene “capitalisme terrorista”.

S’ha creat un nou “ecosistema artificial” basat en la ideologia de la ciència i la tècnica, generadors econòmics del capitalisme, on nosaltres, els ciutadans d’eixa quarta part de mon que viu be, ajudem a mantenir-lo i engrandir-lo (multinacionals>mitjans de comunicació>ciutadans>consum>diner> multinacionals).

Aixì, els al.legats vinculats a l’ordre moral, social i econòmic dels pobles que estaven subjugats a les ideologies i que incidien directament als corrents polítics, s’han vist desplaçats per esta nova “ideologia de la tècnica” resultat del progrés pel progrés que ens porta irrevocablement cap a un món totalment globalitzat a conveniència del globalitzador quan, paradoxalment, és aquesta ciència i tècnica allò que deuria comportar un món en equilibri social, económic i humà.
Sense dubte, sabem de les conseqüències que comporta aquest model socioeconòmic: esgotament dels recursos del planeta, desertització, erosió i desaparició de terres fèrtils, creixent esgotament dels acuifers, acumulació de residus tòxics i radiactius, contaminació d’aigua i aire, canvi climàtic, desaparició de la capa d’ozó, malbaratament energètic dels països on “vivim bé”... Tot açò ho generem nosaltres dia a dia (les multinacionals del petròli ens donen el “bon dia” quan eixim al carrer) encara que no vullgam, per això és important mirar pel futur fent l’esforç individual de pensar i meditar quín tipus de política convé més al món: si aquella per la qual la maquinària estatal actua segons el patró de la devastadora marxa dels grans monopolis privats (Evo Morales: el meu País és ric i el meu poble pobre? Ahí teniu), o més bé aquella que busca alternatives que reporten equitat i equilibri amb el repartiment de la riquesa i del treball, autogestió, solidaritat, consum responsable, economies locals i ecològiques, multiculturalitat, sostenibilitat... Però, realment, si és el sistema establert i no les persones (polítics) qui “controla” el món, quí controla eixe “sistema”? No ho sabem ni tampoc crec que ho sapigam, estàn tan amagats que si visquera Leibniz els anomenaria “mònades”, així d’invisibles son, quín panorama!

“L’objectiu del capitalisme és sempre i en tot lloc augmentar la riquesa acumulada, el capital. Ja al segle XVI, Calvi reivindicava que eixa riquesa devia ser reinvertida, ser estímul per crear noves formes de treball completant el “sistema ètic” que està en la base del capitalisme, quinta essència de “l’esperit capitalista”. Però ni ell, ni després el mateix Marx (el capitalisme com a sistema socioeconòmic, com a mode de producció, d’organització social de la productivitat), hagueren pogut imaginar un “capitalisme absolutista” que desvirtua la seua pròpia "naturalesa d’ésser”, amb l’únic objectiu de crear riquesa “per a uns quants” i controlar un món ineluctablement arruïnat gràcies a la seua gestió.”

Lluís Ronda (Dénia)