divendres, 29 de febrer de 2008

CARTA AL NADAL




Benvingut Nadal: avui, com ahir, com sempre, hi han desheretats de la vida, xiquets que pateixen i que ploren per no tenir res que posar-se a la boca, per no tenir amb que abrigar-se i encara per no poder fer allò més simple i més natural com és netejar-se el cos.
I nosaltres aquí, vivint al voltant de carrers il.luminats, arbres adornats, botigues decorades, torrons, pastissos, caves, sopades i dies de mal de panxa, allà anem tots amb pitos, tamborets, barrets i serpentines com a fidels subnormals de la nostra societat de consum oblidant-nos de la vertadera essència de la festa, d'aquells que també moren injustament per Nadal, per Pasqua i durant tots els dies de l'any, no hi ha temps per a ells, ni tan sols en dates tan senyalades, més que siga una oració o un xicotet record.


Si, alguns donaran algun tipus d'ajuda mitjançant alguna associació humanitària tot creient-se gaudir d'amor i compassió, desprès, continuaran la seua quotidiana vida. Altres aniran a les esglésies amb els seus millors vestits, amb les seues millors joies, amb els millors perfums, i així, amb aquesta humil disposició, escoltaran al sacerdot de la mateixa manera que sempre, creient-se ser bons Cristians, oferint també algun tipus d'ajuda humanitària i creient també posseir amor i compassió, desprès continuaran la seua vida preocupant-se dels seus problemes sense atendre els dels demés.


L'amor i la compassió estan be quan es senten, però, si no es treballen, si no s'omplin, si no es multipliquen i si no es donen amb desinterès, de res valen, de res serveixen, es tornen..., res.
Podrem oferir-los milions de pessetes, podrem oferir-los tot l'or del món, inclús el nostre ajut personal, però de res val si ho fem sense sentiment de vertader i sincer amor cap aquells que va destinat, perquè el mateix que al ric de res li valen els diners per aconseguir la veritable felicitat humana, tampoc gaudix d’aquesta qui pretén substituïr l’amor i la compassió amb el diner de la hipocresia, doncs aquestes immaculades virtuts viuen molt elevades i sols persones d'elevat esperit podran viure amb elles.
M'agradaria ser xiquet per poder comprendre als xiquets, per estar plenament amb ells, perquè el xiquet és eixe ser sense maldat, sense malícia, que dona amor perquè sent la necessitat de donar-lo sense esperar res a canvi, tanmateix, nosaltres, els adults, convertim l'amor i la innocència dels xiquets en quelcom superflu i sense valor quan intentem comprar la seua tendresa amb regals i obsequis. D'ells és d'on tenim que aprendre, per que en ells esta la saviesa i l'amor.


Però, sabem que necessiten empar i llar, necessiten que els mantinguem, que els sostinguem, que els donem calor, alè i abric, i què millor que oferir-los tot açò impregnats amb les seues pures virtuts infantils?
"Si no us feu com xiquets, no entrareu en el Regne dels Cels", i Pere li va dir: "com pot ser que un home tan gran torne a entrar en el si matern?" No es referia Jesús a eixa classe de xiquet i de renaiximent, feia referència a que si en l'home no mor l'orgull, la insatisfacció, la suspicàcia i tantes coses errònies que anem carregant durant tota la vida i en tant no naix en ell la consciència de xiquet, la innocència, la puresa, el vorer el món amb uns nous ulls, amb una nova llum i amb un nou sentiment, no ens superarem mai ni tampoc entendrem del vertader amor i compassió..., i el Nadal em respòn el mateix que cantaren els àngels quan nasqué Jesús: "glòria a Déu en els cels i pau en la terra als homes de bona voluntat".

I jo em pregunte si aquestos, vist l'actual model de món, no seran els xiquets.