dijous, 28 de febrer del 2008

CARTA AL POLÍTIC ABSENT


Estimat company: sé que des de l'instant que decidires entrar al món de la política activa, la responsabilitat et fa obrir les portes de les teues virtuts, esdevingudes en eines que configuren un caràcter i una energia basada en una idea, la idea del be.
La política també és un art, i el seu fi és aconseguir, no el be propi, sinó el del seu objecte, així doncs, el mateix que el metge procura el bé dels seus pacients, el governant ho farà amb la ciutadania buscant l'ideal de societat. Evidentment açò és una lliçó antiga, però, de vegades, recordar-ho, reforça l'ànim constructiu.
Ja saps quí confia en tu, aquell que t'ha preparat, aquell que t'ha guiat i t'ha modelat l'esperit magistralment amb la rectitud i la puresa de la seua filosofia, per això no eres ignorant! per aquesta causa estàs per damunt d'aquells que, tenint diner i poder, tanmateix no posseixen bondat degut a una ignorància que els fa esclaus dels interessos creats, gestors aquestos de les famílies polítiques.
Recorda els dos camins, un fàcil, plà i agradable, l'altre difícil, ple d'obstacles i empinat, no és qüestió d'elecció sinó de consciencia, sé que tu eres molt conscient, per això eres feliç quan t'incorpores de cada bac deixant a terra les quatre empentes arrossegades dels teus dits, és l’esperó que, com una veu viva dintre tu et diu: sempre endavant, no mires mai cap al darrere, mira sempre al davant!

Quan tot està arruïnat, perdut, un se sent nàufrag, però, al sentir submergir-se, reaccionen les seues més profundes energies fent agitar els seus braços per ascendir a la superfície. El nàufrag es convertix en nadador. La situació negativa ara és positiva. Hem de proposar-nos el deure vitalici de lluitar amb fermesa i energia contra les adversitats que amenaçen, junt la falsetat i la corrupció, la convivència del sistema social. Amb el diàleg es guanyen els conflictes, les disputes, les guerres; fixat que lluny queden unes coses de les altres, que lluny queden les morts innocents de les paraules. La paraula te molt de poder! per això és necessari distingir el discurs sofista de l'argument veritable, en aquesta qüestió, la ciutadania té tendència a creure en aquell que diu el que es vol escoltar i no allò que presenta la realitat. Per aquesta raó, durant segles, els filòsofs han estat ignorats o condemnats, el pragmatisme de les seues idees ha sigut incòmode i mortificant per a certa gent del poder. Tu, anònim polític, et distinguixes per ser una persona molt dialogant, però, tens un afer important: que el missatge siga rebut amb entelèquia per la gent i que a partir d'aquest fet sorgisca la reflexió, el debat i la participació de tota la ciutadania en els afers municipals o nacionals.
La paraula “democràcia” ha quedat prostituïda moltes vegades perquè ha rebut “sobre sí” els homes més diferents. La democràcia deu tornar al seu lloc: al poble, el seu poder. Els polítics teniu l'obligació de ser uns bons conductors de les idees, d'agafar el millor camí que porte al millor progrés (humà) sabent delegar i sabent... Manar. De vegades cal austeritat! Sé que tú gaudixes d'eixos dons.

Recorda que la cultura d'un poble és eixe conjunt de sentiments socials que es relacionen d'una manera peculiar i dinàmica amb tot allò que viu i fructifica dintre l'àmbit territorial que històricament li correspon, donats per les circumastàncies històriques. Nosaltres som el reflex d'un passat que viu el present pel demà, per aquesta raó, jo mateix i tu, estimat absent, parlem i escrivim singularment impel.lits per la consciència d’un esperit senzill i respectuós vingut d'una herència íntima i universal que tenim obligació de preservar en nom de la mateixa vida. I et parle així perquè, tu i jo, ens sentim arrelats tendra i emocionalment a la nostra terra, una terra, un País, on està prohibit anomenar-se i ésser País, una identitat, la nostra, convenientment anihilada en nom d’aquell “justo derecho de conquista” forjador d’aquesta honorable comunitat de veïns.


Estimat company, t'ho confesse: ara mateix, jo! He naufragat ofegat per la humiliació en les aigües estancades d'aquest artificial estany polític prepotent i fatxendós, aquesta no és la meua gent! On ets, company? Ajuda'm a nadar! On ets? ...300 anys absent!