dimarts, 19 de febrer de 2013

CARTA ALS ESCRÚPOLS




Estimada Consciència: company meu és el vent quan t'escric aquestes paraules. El seu so em parla i m'ajuda.


En aquest món al que m’han enviat, intente i faig el que puc per acomplir la missió responsable que intueixo m'encomanaren, però, tanmateix, molt sovint, immers en problemes (trivials?) que m'aclaparen, m'oblide d'aquell primitiu camí per on hauria hagut de caminar. Els continus conflictes creats per nosaltres mateixos venen agafats de la mà dels interessos, les possessions, el diner, el poder… Nosaltres, destructors de la vida... Ja ho deia Empèdocles: “desgraciats de vosaltres, pobres mortals, que no coneixeu més que misèria i lamentacions”.



Potser no hem sabut treure conclusions de la nostra història, tot el contrari, aquesta ha servit per empitjorar-nos amb l'afany del lucre i del poder. Els diners, eixe gran càncer d'aquest món, transforma als humans que els busquen desesperadament amb copiositat, amb cobdícia, amb voracitat, i en són capaços de les coses més execrables i inhumanes per aconseguir-los: fabriquen armament i el beneeixen, guerres, genocidis, droga, maten xiquets pel tràfic d'òrgans, arrasen boscos, exterminen animals, enverinen l'oceà, rius, l'espai mateix... i tot ho mou el mateix càncer.


Tinc un esquinç al cor, inquilins són desenganys i traïdorencs fets que destrossen bellesa i benestar pagats per la totpoderosa justícia mundana. Lucros és el poder dels cabdills d'aquesta iniquitat, eixe que conviu al mateix habitacle dels decents on, malauradament, molts d'aquestos cauen seduïts per llurs indesitjables perdent inclús la pròpia bonhomia. Què dur és tindre a casa teua tan desgavellats individus i vore't impotent davant el seu poder. Fan les lleis a la seua pròpia mesura i, tanmateix, ni així les respecten. Eixos llicenciats en hipocresia i falsedat, eixos experts en el tractament d'allò superficial i va que fan del món la seua casa particular, eixos pocavergonyes que esdevenen en benvolença allò més destrellatat, que fan al·lusió a la utopia per justificar el "seu" progrés... Són la ruïna d'aquest món, i arruïnen també la vida d'algunes bones persones: és el pagament que reben aquestes per ser honestes! Hui sembla un perill ser honest en política!

Si, sé perfectament que la justícia, al final, sempre prevaleix, però, mentrestant, dirien alguns: a quants han desgraciat!... Poques persones saben comprendre el significat tan transcendent d'aquest gènere de justícia! Llàstima.


Que amagada resta la humilitat, la bondat, la noblesa... de vegades penso que jo tampoc en dispose: tanta és la por que em fa que aquestos ganduls desvergonyits, amb les seues esquàlides decisions i lleis creadores de nous hàbits, modes i models de societat, m'hagen canviat l'ésser que tu, estimada Consciència, voldries que fora.


La intel.ligència humana ha aconseguit lloables progressos capaços d'acabar amb els mals d'aquest món i portar la pau i felicitat a les persones. Però, aquesta mateixa intel.ligència, en estos moments captiva d'afanys aliens, per què no és capaç de fer honor a la seua finalitat d'examinar dintre les coses i no aprofundeix sincerament les seues actuals conseqüències? La vanitat dels potentats ho impedeix!


Estimada consciència: m'avergonyisc de mi mateix quan observe aquest món. També sóc víctima d'eixa pandèmia necessitada de veus clamant justícia que contínuament són ofegades per l'ambició, l'egoisme i la cobdícia dels opulents i adinerats.


El vent amaina quan em despedisc de tu, Consciència. Gràcies per ajudar-me a no callar, fent límpida la meua veu d'entre tota aquesta merda.