Què ha sigut del meu poble? Soc d’una terra que ja no conec, res més trist que la il.lusió d’un futur esdevingut enyorança, res més trist que el plany d’un arbre caigut per la desídia. Ja no sé què és allò que m’agradaria vore, no sé què seria d’allò que ja no hi és, potser hagués sigut felicitat, goig, delectança... O no. No hi ha lloc per l’esperança, per l’harmonia. Ja no venen les guatlles ni tampoc les primaveres, ni la mar sap del “peix Nicolau” ni el blau li és fidel... De sobte, una veu em parlà:
“Quan et canses de civilització, allunyat d'allò pel que vius, doncs segur que no et fa feliç perquè allò tampoc ho és. Jo faré despertar la sobrietat i la senzillesa, virtuts inexhauribles de la vida, en tu, i gaudiràs del moment... Llavors, vindràs amb mi allà on el sol no crema, on floreja l'eterna primavera, l'eterna joventut, on la pau ompli l'espai i l'harmonia es fa present. No sabràs de les propietats, ni de la pobresa, ni de l'odi ni de les guerres, perdràs el concepte de la vergonya i així, amb una innocent maduresa de valors, començaràs aquesta nova vida primitiva en una terra on els arbres ofereixen els seus fruïts tot l'any i les criatures son inconscientment conscients de la concòrdia amb tot. Desplegaràs lliurement totes les teues virtuts humanes i aleshores compredràs la idea de felicitat. Observa l'amor com renàix amb la vetustat! I quan tornes al teu món, una causa en tu perdurarà, miraràs la terra d'una altra manera, i la seua natura, i les seues criatures, te n'adonaràs que el progrés s'allunya de tots ells i tu t'aturaràs sobtadament... Per fi sabràs qui s'equivoca, gràcies d'haver viscut un instant en l'Edat D'or”.
Progrés, ahí teniu progrés, agafeu, si cal, la part que us pertoca... I viviu morint!
