dissabte, 24 d’octubre de 2009

DE PROFUNDIS 2009 (en memòria d'Òscar Wilde)

Versión en castellano: http://www.kaosenlared.net/noticia/profundis-2009-memoria-oscar-wilde




No, a mi encara no m’ha portat davant la justícia ningú, ni m’han acusat per sodomia ni per cap altra causa. No és aquella societat sol·lícita de regles morals absurdes capitanejades per una burgesia beata, hipòcrita i cruel, la que procura el meu turment (encara que hi hagen defensors d’aquesta “santa” tradició amb pes social específic). No és eixa, estimat Wilde, la meua societat.


Però, tanmateix, em sento captiu d’una pressió psicològica continua que m’esclavitza, i m’ature a pensar, el mateix que tu, què és allò que he fet per meréixer aquesta condemna. Visc sotmés a un sistema de pensament i conceptes impúdics que trenquen la bella relació entre el meu cos i el meu esperit, fracturen, per tant, l’art, l’art de viure. La necessària sintonia intrínseca ja no trova la seua harmonia vital dirigida per la vida... no aconsegueixo reprendre el seu ritme, no trobe temps per la contemplació.

Aquesta civilització és la pitjor de totes simplement perquè Les Gòrgones són tecnològiques i perquè Epicur viatja ràpida i constantment, nit i dia, instant a instant, sense límits ètics ni morals, per la ampla xarxa de cables de fibra òptica i senyals satèl.lit que ens aclaparen sense remei les 24h.

Els agents comercials de felicitat gaudixen d’un poder incondicional perquè són corruptes per la concupiscència, immunes front la justícia dels pobres. I són perversos perquè allò que oferixen no és prosperitat, ni estima, ni fraternitat, sinó que posen a la venda, en l’aparador virtual del plaer, la consumació de la nostra dignitat humana en benefici dels seus belitres interessos pecuniaris. Cap d’ells no acredita el seu caràcter davant els perennes principis del comportament humà..., i què els importa? Destrossen, violenten, furten, enganyen i s’enriquixen actuant així. Ens aboquen la merda (amb perdó) que tots nosaltres hem d'olorar i trepitjar ineludiblement i encara, certa societat d'incauts peleles, s'infatuen impertèrrits desafiant els reptes que ens preparen aquestos subjectes defensors d'una fal.laç vida tecnocràtica i virtual... Reptes! Quins reptes? Els del progrés? Quin progrés? El de la competitivitat i l'expansió?

Si, ja ho sé, Wilde, el mite de Saturn continua perquè l’excés d’eixe model de progrés consumptiu ens està conduïnt a la barbàrie.

El món, injust i desestructurat, busca desesperadament escoltar la Veu perduda, un món orfe de les eternes paraules d’un silenci vituperat. La Paraula, veu de la Consciència Universal que purificava la saviesa humana, que transitava les consciències lliures i respectuoses, ha desaparegut.

Segles d’hipocresia han alimentat les entremenes d'un déu personal i fariseu estimulant-lo, i ara, des de l'altar que genera la seua causa, ens parla en nom de la usurpació... "El pa nostre de cada dia...", però no arriba a milions d'angelets negres que naixen i són devorats per la fam abans del seu tercer plor. Ànimes de la misèria que porten l'estigma del dolor, creuen l'Oceà amb l'esperança de trobar La Paraula de salvació que s’imaginen viva al nostre món. Pobres desgraciats! Baix aquest aparador son enganyats els seus ulls! No podràn trobar allò que busquen, fa temps que ja no hi és perquè va agonitzar amb l'antropocentrisme occidental, amb la seua tecnologia i ciència moderna que avancen inexorablement cap a la conquesta de l'esperit humà. Per aquesta raó, Wilde, anem perdent paulatinament els nostres valors humans impedint el brollar dels sentiments, sense adonar-nos que únicament són aquestos els que pasaràn a la balança de la justícia humana quan, a la tardor dels temps, ens examinen d’amor.

El camí de la plenitud, de l’estima, és un camí lliure d’impostos materials, un camí de donació que seguix diferents trajectes, itineraris, però que porten tots a un mateix lloc: la felicitat humana, la seua realització, la seua plenitud. Musulmans, jueus, cristians..., coneixen els camins del respecte i la fraternitat, de l'ecumenisme. Veritablement, alguns d'ells, viuen cada instant de les seues vides aprenent a descobrir la intersecció humana i divina de la realitat. Però la voluntat de concòrdia dels seus peregrins acaba on comença la guerra per perpetuar l’absol·lutisme de les idees, del concepte, del dogma, de la raó fonamental a través de la paraula d'un imaginari déu omnipotent.

Investit per la fumata blanca, desde la magnificència del seu altar i infatuat per l'autoritat del seu déu, als seus sermons refereix que cap ésser humà és més que un altre, que cadascú és el complement d'un tot que és la vida, que tots formen part d’un sol ram per esdevenir-se en amor, lliurament i sacrifici. Parla de la redenció, d'humilitat, diguent que és la base, el ciment, el pilar que sosté totes les seues vides interiors, espirituals, la qual dona forces als sentits per poder vore més enllà, en profunditat, l’essència de tot allò que s’escau en aquesta vida de trànsit, donant-li força al cos per seguir lluitant. Assegura que tots tenim defectes, que tots tenim estries per llimar, però que eixes estries no les han de llimar els demés sinó nosaltres mateixos analitzant-nos el nostre interior. Tanmateix, l'ostentació d'or i joies, l’exuberància i la sumptuositat del luxe que l’envolta, donen força al dogma hipòcrita dels seus sermons. Els pobres i desheretats no trobaràn la salvació en aquesta "civitas dei", sols esperança, una esperança de la qual ja res es pot esperar.

El món evoluciona i les creéncies evolucionen al mateix temps que progressa la societat, tot canvia. Però els principis i els fonaments humans són sempre els mateixos, són allò que no canvia enmig del canvi, que permaneix en la impermanència. Molts que diuen representar a déu ho han fet en nom de la seua particular justificació i en detriment de la Justícia Universal, per aquesta raó, Wilde, avui continuaries sent condemnat, repudiat i foragitat de la seua "beneïda societat" per homosexual. Nogensmenys, a través de la franquicia divina occidental, ens prediquen imperativament el model humà consequent, feliç i instal.lat en la veritat que hem de seguir... aquesta pobra i efímera imatge caduca d'humanitat que encarna aquestos prosaics temps de cultura mediàtica.

Nosaltres, Wilde, continuarem lluitant per una nova societat, la societat del respecte cap a tot ésser humà, cap a tot ésser animat i no animat, de respecte per la vida i la seua diversitat. Si, sense lloc a dubte, Wilde, el dolor ens perfecciona... però ja n'estic fart, no buscaré el recer de la natura, al contrari, eixiré als carrers del món per clamar a la Veu de totes les veus: Justícia!