dimecres, 9 d’abril del 2008

DEL NACIONALISME


"CULTURA D'UN POBLE ÉS EIXE CONJUNT DE SENTIMENTS SOCIALS QUE ES RELACIONEN D'UNA MANERA PECULIAR I DINÀMICA AMB TOT ALLÒ QUE VIU I FRUCTIFICA DINTRE L'ÀMBIT TERRITORIAL QUE LI PERTOCA, DONAT PER LES CIRCUMSTÀNCIES HISTÒRIQUES"




Les opinions naixen amb el coneixement propi de l'individu, les quals, restaran més o menys influenciades pels corrents d'opinió publica que generen els mitjans de comunicació i la propaganda política. Així, un tècnic, un doctor en qualsevol matèria, un ideòleg de prestigi, en son gent capacitada per intentar “guiar” l'enteniment i la comprensió de les persones vers la matèria tractada, generant, evidentment, llur opinió (que quan aconseguix ésser majoritària, te molt de poder), la qual serà socialment acceptada quan els arguments que s'oferixen son aprovats pel judici individual de la raó.


Però, què passa quan eixos mateixos “ponents” estan polititzats? Doncs que una mateixa qüestió pot ser compresa de distinta forma per part de porcions de societat afins a unes o altres autoritats ideològiques. Les “raonables matisacions partidistes” en son allò que, molt sovint, canvien el sentit i la finalitat per naturalesa inherents en certs assumptes de la vida. I aquí rauxa un xic de perversitat.

Quan es menciona la paraula “nacionalista”, automàticament aparéixen en la ment de molta gent pensaments condemnatoris (sembla un misteri del Nostre Senyor l'alt grau de convicció subjectiva que, extraordinàriament, avalen aquestos càstigs) que s'exterioritzen en veus que parlen “d'enemics”, “traïció a la pàtria”, “separatisme”, “terrorisme”, “insolidaritat”, “egoisme”, etc. Aquestos qualificatius utilitzats o presumits per una part de la societat, no son més que la conseqüència dels afanys sobirans d'uns quants “homes d'estat” que utilitzen les “matisacions conceptuals” de les seues exposicions patriòtiques per vincular convenientment les seues proposicions, els seus propòsits monoculturals i homogenis com a garants de la pau, la convivència, la llibertat i l'ordre, deixant les “diversas regiones con lengua propia” com a motius folklòrics estampats al trage de feina de la seua empresa universal que treballa per la unitat de destí.
Nogensmeyns, hi ha una altra empresa universal que intenta aconseguir unir les mans de les cultures, atendre el dret d'eixes veus vingudes de la multiculturalitat o idioma del món a través de l'enteniment humà, de respecte esdevingut concòrdia, testimoni d'eixa raó que viu en la mateixa diversitat cultural.


Una raó que ens diu que la llibertat no s'aprén, no és una virtut, tampoc no és un deure ni, sorprenentment, un dret dels pobles, simplement va subjugada a la vida, li és immanent. I ens continua dient que cap nació és sobirana perquè ja és única, unívoca, singular, inalienable: hi viu la persona. Ens advertix que tot estat pretén ser sobirà perquè vol l'homogeneïtat, uniformar, ser monocultural: hi viu l'individu. Afirma que els pobles del món deuen ser respectats i admirats per poder conviure recíprocament, gaudint dels seus drets en harmonia amb la diversitat…, sols d'aquesta manera, acaba dient, podrem dir amb dignitat que som éssers humans amb plenitud de llibertat.



Aquesta darrera exposició, entesa i compresa, ens pot afirmar en l'opinió per la qual l'home no necessita més que la seua voluntat de posar en marxa els “mecanismes necessaris” per portar a terme la seua condició d'humà, o siga, la relació d'estima amb un tot del qual ell mateix forma part. Tanmateix, semblen pocs els que arriben a comprendre una qüestió tan senzilla, semblen pocs els que creuen que les nacionalitats, les cultures, som nosaltres, els nostres sentiments socials, peculiars i dinàmics de relació amb tot allò que té vida dintre el nostre àmbit territorial, herència de les circumstàncies històriques.

Si tots som fills d'una cultura, si la llibertat és mare d'eixa finalitat humana que és l'estimar allò estimable sense interferències alienes, si la diversitat pertany a un ideal de món preestablit per la vida, qui s'atrevix a tallar-li els peus als drets de les cultures? En nom de què?

Desgraciadament, en aquest estat, el poder d'una opinió majoritària fa que gran part de la seua societat s'angunieja quan sent parlar de nacionalisme per no comprendre en essència el seu sentit (o no voler comprendre). I, tanmateix, aquestos mateixos son inequívoca i naturalment, nacionalistes, diguen el que diguen. Els antics grecs encara tenen raó.