divendres, 29 de febrer de 2008

DELS NACIONALISMES




Cada persona és independent respecte a les demés, cada llengua i cultura son independents de les demés. El món és un gran ciutat plena de persones, llengües i cultures independents les unes de les altres, però unides per formar els carrers i les cases.

Això vol dir que els humans estem obligats a entendre-mos i més encara a comprendre-mos si volem construir una ciutat digna i mereixedora de nosaltres mateixos, una ciutat on impere la tolerància i el respecte amb tot, una ciutat on tota casa i carrer, tot camí i hostalatge, done una acollida equànime a cadascun dels ciutadans. El problema és que aquest món no el constitueix una gran ciutat (malauradament), sinó moltes xicotetes ciutats que lluiten les unes amb les altres per ser més poderoses, per suposat estem parlant dels Estats; a un Estat per a ser gran i poderós no li convé tenir més d'una cultura, com al lleó no li convé un altre lleó dintre el seu territori, puix li restaria cacera, llavors ve l'enfrontament.

Aquí no estem parlant d'animals irracionals, encara que, de vegades, no es sap qui és el més civilitzat a jutjar pel comportament que correspon en cada àmbit.


Ja des del principi de les civilitzacions, aquestes sempre s'han fet representar per banderes, i per les banderes s'ha destruït i assassinat per a conquerir i donar a eixes insígnies altres vents que les envolen. El món no ha sabut traure conclusions de la seua pròpia historia, continuem doncs igual o pitjor, ofegant a les idiosincràsies minoritàries per les mateixes qüestions de sempre: poder i interessos de tota naturalesa: mirem els indis d'Amèrica com exemple principal i després la resta del món.


Els nacionalismes a l'Estat espanyol son qüestions minúscules en comparació a altres indrets on els enfrontaments entre cultures han desembocat en guerres, que, com sempre dic, mai son una causa justificada, però tindrem que anar en compte i fer ús del nostre bon natural si no volem que l'assumpte s'ha greuge i acabe mal, estic ja referint-me al País Basc. I faig referència al bon natural, o siga, a la pura consciència de cada persona davant la defensa d'uns drets culturals que a la fi son comuns tant per a uns com pels atres, doncs així s'ha donat com es dona tot, per circumstàncies, fets i conseqüències que constitueixen la personalitat d'un poble.

Per tant, aquell que tinga la convicció de que el País Basc sols pot ser basc i habitat per gent d'aquesta idiosincràsia, està errat, com també ho està aquell que persevere en la idea de que Espanya sols pot ser castellana i habitada solament per castellans, doncs convenim en que el món tampoc és habitat per una sola raça i una sola cultura, és evident. Aquest bon natural també ens porta a la idea de la gran riquesa i importància de la cultura basca, diferent de les demés i no per això en eterna rivalitat, sinó més bé en eterna harmonia, clau de tota convivència, com m'he referit al principi.


Si els humans estiguérem forjats tots amb el mateix principi de respecte i fraternitat, els conflictes nacionalistes no existirien, doncs els ciutadans construïm la nació i no a l’inrevés, cal doncs que aquestos ciutadans que fabriquem nacions, visquem en harmonia coincidint amb una comunitat política estatal oberta , respectuosa i tolerant dintre el contexte humà, però com no és d'aquesta mena, es radicalitzen sentiments separatistes que porten als odis i els enfrontaments de les persones, en una paraula, les guerres.


Pot donar-se el cas que una cultura més forta que altra tinga intenció de desplaçar aquesta última, en aquest suposat, (al qual també m'he referit abans), ens trobarem en una societat sense respecte ni harmonia, deu prevaler llavors el sentit comú de cadascú i començar a lluitar per allò que és just, però no mai una lluita d'enfrontaments orals o físics, sinó una lluita cultural, on cada persona d'eixe àmbit cultural que es sent amenaçat done testimoni d'unes arrels pròpies i sagrades amb les quals deu viure i preservar perquè també formen part de la riquesa cultural del món.

I si aquesta lluita cultural no serveix per a res, o bé és perquè no és tanta la gent identificada amb ella o que no vol identificar-se (potser per falta de sensibilitat i sentiments culturals), o bé perquè s'ha arribat a l'ús de la força, arribat a aquest punt, la meua consciència em diria: preferís patir la injustícia abans que cometre-la, doncs el matar siga per la raó que siga, sempre és injust.



No hi ha cap causa en el món que mereixca una gota de sang.