Caldria, estimats ciutadans, que tots aquells que d’entre vosaltres tinga oposada opinió respecte de les actuacions polítiques que procura la dreta de Càmpsides, el que ofrena noves glòries, tinga cura i prudència per no pregonar-les amb vehemència exacerbada portat per l'exasperació i la intemperància, doncs no convé que cap qüestió se’n isca de l’argument plàcidament raonable, per a major integritat del nostre enteniment i educació.
Nosaltres, amics, no som com ells! Doneu exemple! I per què us parle així? Doncs pense que ja intuïu la naturalesa d’allò que us vaig a dir, no és altra, ciutadans, que el tema de l’aigua. Si! Jo, el mateix que vosaltres, estic fins la “coroneta” de haver de suportar dia rere dia les campanyes “hidrodemagògiques” que mediàticament ens ofeguen a través de la televisió “popular” valenciana que dirigix i produïx la dreta de Càmpsides.
Estimats ciutadans de la Diana efesia, Sertori va dir: “l’home que te alguna dignitat de caràcter deu véncer amb honor, i no mai utilitzar vils medis, ni encara per poder salvar la seua pròpia vida”. Apliquem aquesta reflexió a la política i podrem dir que la sinceritat en el discurs i l’honradesa en els fets és allò que produïx l’èxit de la persona.
Càmpsides i els seus deixebles reaccionaris, quan tracten el tema de l’aigua, ens parlen dels drets del valencians, d’exigir solidaritat pel nostre benestar i desenrotllament després d’intentar convéncer-nos que l’Ebre “tira” a la mar 700.000 hectòmetres cúbics, mentre que la nostra “comunidad” sols en necessitaria 350, no contents amb aquest exemple, ens conviden a imaginar-nos 20 gots plens d’aigua amuntegats un dalt l’altre, al costat dels quals hi ha un d’ells en solitari.
L’explicació de la falla és la següent: els 20 gots representen l’aigua de l’Ebre que es perd a la mar, el got solitari és aquell que necessitem els valencians. Però, sabeu quína justificació mereix aquesta reivindicació? Sabeu quína és l'essència d’aquest fi? Doncs ni més ni menys que evitar que “las ricas huertas valencianas se conviertan en una estampa propia del Sahara”, per “saciar nuestra sed y nuestros campos”... Però, senyor Ponsidemont, el que porta la veu, acabe vosté la frase i diga “nuestros campos de golf”, home! Oh, Posidó cabellblau! Tu que tens el poder sobre les onades i els núvols, tu al que Èol t’obeïx, tu que sacseges la terra! Empunya la fitora, plega nuvolades i remou la mar contra aquells que t’ofenen! Contra aquells que volen destruir el Delta de l’Ebre, allà on naix el dolç bes que unix el teu domini amb les terres de Dionisos, on a prop te les vinyes!
Ara, dignes ciutadans, us demostraré la gran falsedat i hipocresia que omplin aquestes enverinades reclamacions dels conservadors en aquesta qüestió. Be, sapigau doncs, que des de 1989 fins avui s’han perdut més de 104.000 hectàrees de terres de cultiu al camp valencià, sapigau que durant els darrers 10 anys el nombre de llauradors s’ha reduït en més d’un 30%, que el nostre litoral i prelitoral, on es concentrava el 31% de tota la producció agrícola, sobretot cítrics, està desapareguent dia a dia, doncs l’agricultura no pot competir amb la pressió urbanitzadora perquè aquesta genera unes plusvàlues molt majors pels propietaris.
Ja sabeu, ciutadans, per experiència, que els PAIs més grans amb camps de golf inclosos i àrees residencials es troben sobretot a la costa i el prelitoral. Jo, des d’aquí, li preguntaria al senyor Ponsidemont, el que porta la veu (be, millor dit, portava), com és possible que a Alboraia (on vostés governen), per posar un minúscul exemple, pretenen requalificar a urbanitzable 1.200.000 m2 d’horta protegida en producció? I tants i tants terrenys de cultiu aclaparats pels PAIs per tot arreu del nostre territori? No son aquests, senyor Ponsidemont, “nuestros campos”, “las ricas huertas valencianas”?
Què ha sigut i serà de tantes famílies deshauciades de les seues cases de camp , de les seues hortes, de les seues consuetudinàries formes de vida, en nom del seu particular progrés? A vostés els dona el mateix!
Ínclits ciutadans del dem d’Artemisió, mireu que us dic! Vivim immersos en un boom immobiliari, en una voràgine urbanitzadora sense precedents, un 33% del nostre litoral està urbanitzat, el consum de recursos s’ha elevat fins a qüotes insostenibles, els millors sòls agrícoles han sigut sacrificats, els pilars d’una economia històrica han sigut destruïts, el nostre patrimoni natural destrossat, la nostra diversitat de recursos econòmics enervada... Ciutadans! Obriu el ulls, per Zeus!
Fa temps, estimats veïns, que un somni em perseguix, totes les nits em visita, tant és així, que pense si no serà una premonició, un esdevenir pel futur. Oh, Morfeu! Et demane permís per relatar a la ciutadania la meua experiència onírica que tu, Oh, Déu dels somnis, em fas arribar totes les nits:
Somnie, ciutadans, en un camp i un païssatge meravellós. Els homes que treballen aquell camp el sembren, i al poc, recullen els fruïts que els dona el manteniment al compàs d’un progrés fonamentat ùnicament en la renovació de llurs eines. El paisatge, bell i imponent, dona ànim, força, pau i alegria a l’esperit d’aquells homes. Però, un bon dia, arribà un home amb trage, corbata i un maletí, promet a aquells homes un futur molt millor gràcies als milions que obtindrien per la venda d’aquells camps. Així procediren. Passaren els anys i aquell poder del diner també va corrompre el païssatge. Vare'n continuar passant els anys, i els fills i els nets d’aquells homes del camp els quals ja havien suportat èpoques de crisi econòmica, se n’adonaren de l’erro dels seus avantpassats, doncs canviaren el progrés bàsic i vital que els procurava la perenne seguretat de la terra, pel progrés fantàstic i enganyós d’una vana promesa efímera. En aquelles terres enverinades ja no podia germinar res, aquella cultura mil·lenària havia mort junt les desolades construccions de pòrtland i aquells camps grocs tots foradats.
Abandonaren aquells indrets, deixant enrere tradició, identitat i estima viscuda en els treballs i els dies, allí ho deixaren, sojornant en aquell tètric païssatge. Emigraren tots.
De sobte, em desperte i, així acaba el meu somni, ciutadans. Però, tornem a la realitat, vaig a explicar-vos exactament el per què els deixebles de Càmpsides, el que ofrena noves glòries, tenen tant interés en l’aigua de l’Ebre:
Dels 300 PAIs estudiats per la Confederació Hidrogràfica, sols 10 d’ells tenen els recursos garantits, altres 50 tenen informes desfavorables i la resta d’ells, després d’una primera avaluació negativa, tenen l’obligació d’assegurar l’aigua, o siga, d’on no hi ha no se’n pot traure, així... Ja sabeu el per qué d’aquesta insofrible campanya de l’aigua. Sabeu què diu, ciutadans, la Constitució del 78 respecte a aquest tema? Jo us ho recordaré: Art. 45-1 “tots tenen dret a disfrutar d’un medi ambient idoni pel desenrotllament de la persona, així com el dret de conservar-lo”. 45-2 “Els poders públics vetllaran per la utilització RACIONAL de tots els recursos naturals amb el fi de protegir i millorar la qualitat de vida i defensar i restaurar el medi ambient, recolzant-se en la indispensable solidaritat col·lectiva”.
Què voleu que us diga, ciutadans?, sols demane que aquests polítics que perversament demanen l’aigua pels llauradors i pel camp, deixen ja a un costat l’arrogància i la miserable hipocresia i tinguen un poc de valor moral per demanar les coses amb la veritat per davant diguent: “el agua del Ebro la queremos para las urbanizaciones y los campos de golf del Levante español, los cuales necesitaran diariamente mas de 40.000.000 de litros”.
Això ho sap molt bé el nostre company Sapatòsteles, el de cor obert, com també Platzanètides, l’advocat de la paraula, tots dos saben dels impactes ambientals, desfetes d’hàbitats i del gran cost econòmic que suposaria el PHN, per això es contempla la reutilització de l’aigua, la modernització de les seues infraestructures i l’opció de les dessaladores, doncs fins ara la dreta, ciutadans, sols es dedicava a reclamar el PHN i a projectar llurs obres, res més.
Respecte a l’agricultura, la solució passa per una política d’inversions públiques reflectides en el pressupost de la Conselleria d’Agricultura per resoldre problemes estructurals, socials i ambientals amb l’ajuda d’Europa, es tracta de fer una política agrària com cal, perquè, fer viable la nostra agricultura sols és qüestió de voluntat política, així de clar, ciutadans.
Acabe amb aquest vell refra: Si mor la saba, mor l’arbre. Si mor la cultura, mor el poble.
