dijous, 28 de febrer de 2008

DEMOSTINO: DISCURSOS POLÍTICS (fam i desesperació)





...Ciutadans! pareu atenció a allò que us vaig a dir: advertiu que ha sorgit un idioma nou, una nova mena de comunicació que sense pronunciar paraula s’entén molt be, un idioma nascut de la desídia de tots nosaltres, de l’excés de la nostra ambició, de l’excés del nostre progrés, de l’excés del nostre egoisme i alhora causant de la nostra infelicitat capitalista, un idioma que reflexa el nostre fracàs filantròpic, un idioma que ens recorda viure dintre una bombolla que avança davallant cap una col.lisió imminent contra el pilar dels nostres principis, eixe idioma, estimats ciutadans, és l’idioma de les llàgrimes, les llàgrimes que parlen quan ja no hi queden paraules.



LES PATERES que creuen l’oceà, desafiant, el mateix que Odisseu, les inclemències que Posidó els envia, són el senyal de la gran tempesta que s’aveïna, doncs un gran núvol calamitós cobrix ja les tres quartes parts del món. Opine menester, estimats veïns, intenteu traslladar-vos amb les vostres ments a llurs territoris malauradament ignorats per les vostres consciències, que les vostres ments, dic, facen l’esforç de patir fam, de morir de set, de sida, plany nit i dia, arrossegant-vos amb els ulls alçats buscant un conhort que mai arriba... Jo, per la meua part i considerant-vos a tots en aquesta disposició, us pregue imagineu ara mateix els vostres frigorífics i el pa que tots els dies llanceu al fem.


Però, Oh, Hades! Guardià del món de les tenebres, llança els teus cèrbers sobre esta raça de serps verinoses que es nodreixen de l’explotació dels miserables i la riquesa de llurs territoris! Si, és molt senzill: la política internacional i una merda, tot el mateix flaire.

Els directius del Banc Mundial i el FMI es reunixen tots els anys per aprovar mesures que mitiguen el deute extern dels països més pobres, i cada vegada els pobres són més pobres. Alguns polítics com Pepèrides, el de mostatxo marcial, s’omplin la boca anunciant els seus programes en política internacional, econòmica i finançera de lluita contra la pobresa, i cada vegada els pobres son més pobres.

L’església oferix la seua ajuda al servei dels pobres, i cada vegada els pobres son més pobres. I és que el parlar, amics, sel’s concedix a tots, però la saviesa certament a pocs, i, encara que la mediocritat en certes ocasions és benvinguda, en política sempre és nefasta.


Així, els polítics ens parlen de l’estat del benestar, del creixement de la riquesa, del nivell de progrés i dels gossos amarrats amb botifarres, com no!

Si cada dia s’intercanvien més de 1’7 milions de dòlars als mercats de divises internacionals! A més a més, cada any els beneficis de les transaccions comercials destinats a països en fase de desenvolupament, de quina manera els distribuïxen? A la vista està. I els països pobres de solemnitat, què reben?

Doncs si en aquest context fins ara de bonança econòmica observem esta situació, què pot passar, ciutadans, quan començe a fer-se sentir aquesta gradual crisi petrolífera? Siguem conseqüents, ciutadans de la Diana efésia i convindrem que per poder gaudir del nivell de vida actual és necessari que més de mig món siga condemnat a la pobresa. És necessari? Això és el que fa poc li vaig preguntar al meu company Solbecodont, palpador d’òbols, la seua resposta fou: “no hi ha unanimitat per part dels països desenrotllats en com afrontar aquesta causa tan greu que s’anomena pobresa”...”hi han criteris diferents”..."per a alguns països desenvolupats com també pel FMI, la reducció de la pobresa no és objectiu primordial”. Quin panorama!



Oh Ares!!, fill de Zeus, tú, esperit de la guerra cruel, porta les parques a aquells que en son una deshonra per a la naturalesa humana! En l'actual política internacional de solidaritat, ni l'assistència jurídica, ni els comissaris que investiguen les injustícies que alguns mandataris de llurs països del tercer món cometen invertint en armament i enriquint-se ells mateixos amb els diners que reben, ni l’esforç que es fa en les investigacions de política solidària als fòrums multilaterals, ni el suport que donen les institucions regionals, poden aturar l’augment de la pobresa. Què podem fer, estimats ciutadans?... Continuaré la propera setmana, doncs ara vaig a fer libacions i hecatòmbes a Dèdal, el Déu arquitecte i enginyer forjador del laberint de Minos i a Dionís, Déu del vi, perquè intercedisquen per mi en el litigi contra Briquíades, el fincador d’or, a l’assemblea dels Déus, i així defensen la meua proposta d’una moratòria total de 10 anys a la construcció, doncs a causa del seu formigó ni queden vinyes, ni ametllers ni terra pel conreu ni paisatge per l’esperit.


Aedos i poetes tenen trist el cor i ja no s’inspiren, doncs, què serà de nosaltres, ciutadans, sense allò que amaina els nostres problemes i sofriments donant-nos un renovat sentiment de pau i alegria?