DEMOSTINO: DISCURSOS POLÍTICS
...Sapieu, ciutadans de la Diana efesia, que al món hi han uns 800 milions de persones amb fam crònica i malnutrició, sapieu que hi han quasi 10.000.000, si! si! més de DEU MILIONS DE XIQUETS QUE MOREN cada any víctimes de la pobresa i les seues conseqüències. Però, veritablement, allò que al nostre primer món deuria morir sense cap pietat és la sublim hipocresia arrogant d’alguns líders indignes que sols fan que parlar i parlar, celebrar actes i cerimònies pomposes en un dia concret, posant-se hipòcritament sentimentals en eixe dia, acordant mesures per donar suport a les nacions en vies de desenvolupament en eixe dia, disposant-se a condonar el deute extern als països més pobres en eixe dia, proposant la promoció del comerç per donar impuls al creixement econòmic en eixe dia, negociant la rebaixa o inclús la gratuïtat de medicaments per paliar la SIDA en eixe dia, criticant durament la venda d’armament o la intervenció de xiquets soldats en eixe dia, si! què voleu que us diga! És un gran dia eixe que commemora el “dia mundial per a l’eradicació de la pobresa”! És un gran dia eixe que commemora “el dia mundial de la salut”! És un gran dia eixe que commemora “el dia mundial del xiquet”! Oh, Càrites! deeses de la bellesa, dispensadores de l’alegria a la natura i al cor dels humans! baixeu de l’Olimp i, amb el permís del vostre pare el gran Zeus apleganúvols, arrambleu amb eixos cors hipòcrites i egoistes que no mereixen viure!
...Sapieu, ciutadans de la Diana efesia, que al món hi han uns 800 milions de persones amb fam crònica i malnutrició, sapieu que hi han quasi 10.000.000, si! si! més de DEU MILIONS DE XIQUETS QUE MOREN cada any víctimes de la pobresa i les seues conseqüències. Però, veritablement, allò que al nostre primer món deuria morir sense cap pietat és la sublim hipocresia arrogant d’alguns líders indignes que sols fan que parlar i parlar, celebrar actes i cerimònies pomposes en un dia concret, posant-se hipòcritament sentimentals en eixe dia, acordant mesures per donar suport a les nacions en vies de desenvolupament en eixe dia, disposant-se a condonar el deute extern als països més pobres en eixe dia, proposant la promoció del comerç per donar impuls al creixement econòmic en eixe dia, negociant la rebaixa o inclús la gratuïtat de medicaments per paliar la SIDA en eixe dia, criticant durament la venda d’armament o la intervenció de xiquets soldats en eixe dia, si! què voleu que us diga! És un gran dia eixe que commemora el “dia mundial per a l’eradicació de la pobresa”! És un gran dia eixe que commemora “el dia mundial de la salut”! És un gran dia eixe que commemora “el dia mundial del xiquet”! Oh, Càrites! deeses de la bellesa, dispensadores de l’alegria a la natura i al cor dels humans! baixeu de l’Olimp i, amb el permís del vostre pare el gran Zeus apleganúvols, arrambleu amb eixos cors hipòcrites i egoistes que no mereixen viure!
Què podem fer nosaltres, estimats veïns? doncs necessitem confiar en polítics nobles i honestos, parlaré amb Sapatòsteles, el de cor obert, sobre la incidència que la globalització té als països més pobres, és necessari tractar sobre la conveniència de limitar el moviment totalment lliure i absolut de mercaderies i sobretot del capital, doncs sols s’invertix on hi ha probabilitats de generar diner, així tenim un món dominat per inversors que controlen bona part del capital de les grans empreses, eixes que van creixent perquè es fusionen en altres que van absorbint.
Empreses, moltes d’elles, responsables dels grans monocultius que acaben en economies de subsistència necessàries pel manteniment de milers de persones que es veuen desplaçades i obligades a mendicar per les grans ciutats.
Contemplem, ciutadans, el resultat: lluny de reduir la relació de renda per habitants entre rics i pobres, s’hi ha empitjorat encara més, doncs agafem com exemple dos països, un ric que és Suïssa i l’altre Moçambic, la diferència és de 450 a 1, quan fa dos-cents cinquanta anys era de 5 a 1. Per a més vergonya aliena, sapieu que el capital de les 225 persones més riques del món equival a l’ingrés del 47% més pobre de la població mundial. I ja per a l’esclat de la traca final, us diré que les 200 empreses més importants del planeta controlen el 25% de l’activitat econòmica mundial, ocupant només el 0.75% de la mà d’obra.
Oh Ulises! Heroi per exelència! Home de juí i prudent! Adona’t que Hel·lena son el pobres i Troia els te sotmesos i esclaus, lliberal’s d’Ilió altra vegada! En quin món vivim? Tenim mitjans humans i tecnològics suficients per solucionar el problema, però passa exactament com passa amb el petroli, no es sustituix per energies alternatives a causa dels putos diners, de la puta economía, què més dona la contaminació? Si el món peta que pete! Diuen els quatre indesitjables.
Bé, jo, ciutadans, després de meditar-ho prou, pense que la millor contribució que li podem oferir al nostre món i en conseqüència a la humanitat, seria proposar una actuació industrial tan sorprenent com justa i necessària. Una actuació que suposaria un canvi radical en la concepció d’allò que fins ara teniem del comerç tecnològic avantguardista. A què em referisc, ínclits ciutadans? doncs, primordialment a les energies alternatives, no contaminants.
Què passaria si als països més endarrerits els dotarem de la infraestructura necessaria per a fabricar, per exemple, autos ecològics? no seria un orgull per la humanitat que aquestos països foren els primers en respectar el medi ambient? no sería de justicia que després de tants anys oblidats de la mà del progrés, ara aquestos països ens recordaren com deu respectar-se la vida? no deuríem, al menys, intentar-ho?...“El tercer món lluïta contra el petroli” “Africa esdevé la primera potència en la fabricació d’energies alternatives” “Africa: l’homenatge a la vida”, ... podrien ser, sense dubte, titulars de periòdics; i no és una utopia quelcom que sols depén de la voluntat humana.
Però, de moment, vaig a proposar-li a Sapatòsteles, el de cor obert, organitzar una gran vaga indefinida en tots els àmbits socials a tot el món fins que s’arribe a acords tan seriosos com necessaris; i si aquestes solucions no arriben a terme (doncs tenint al Georgimedont, el procurador de guerres, de xèrif mundial, sé que és difícil), aleshores... No patiu! De segur que la solució no tardarà a arribar! No! no us cregueu que serà a conseqüència d’un sobtat atac de solidaritat, sensibilitat, bonhòmia o compassió dels quatre indesitjables, sinó tot el contrari: la necessitat d’evitar la invasió de milers de milions d’ànimes que res no han de perdre cap el nostre món, eixe dels gossos amarrats amb botifarres.
Estimats ciutadans del dem d’Artemisió, pareu els ulls i adoneu-se’n, doncs... Ja ha començat l’èxode!
