...Dignes ciutadans! Avui us reclame la màxima atenció, prepareu convenientment les vostres ments perquè allò que us diré a continuació pretén, en la mesura del possible, capgirar concepcions i conceptes que us arriben políticament emboïrats i injustos a través de la dreta de Càmpsides, el que ofrena Noves Glòries, i avalats pels seus deixebles els quals, tots ells, intenten inculcar-vos.
Oh, Zeus apleganúvols! Gran és la meua ira! Revisa constantment els meus pensaments i les meues paraules i donam, Oh, Déu suprem! moderació i enteniment en la meua oratòria, doncs grans libacions i hecatombes t’oferiré en agraïment de la teua protecció!
No crec jo, estimats ciutadans de les terres de Sertori, que sigau tan ignorants com per a creure-vos el desgastat missatge que, amb intenció d’enfrontar dos pobles germans per traure rèdit polític, el poble valencià i el poble català, apareix quasi quotidianament en la vida política valenciana. Però ,no obstant, i per si de cas a algú de vosaltres li gronxen les idees, intentaré equilibrar-li-les.
Em sembla, dignes ciutadans, que en el Manual de Doctrina Política de Càmpsides, deu d’haver-hi un apartat dedicat a l’anticatalanisme, el qual és “sine qua non” saber-se al peu de la lletra per a tot aquell que tinga intenció de militar en aquesta formació política bressol de gloriosos defensors de la bandera de la Santa Tradició. Però ara, pel gos! Anem al tema:
Tots els filòlegs del món tenen clar que català i valencià són la mateixa llengua, tots els historiadors del món tenen clar que Catalunya i València han gaudit d’un àmbit cultural, social i polític comú fins la malaurada data del 25 d’Abril de 1707, tanmateix, aquest govern del decret de quatre “R” (reaccionari, de resistència al canvi, radical i regional), desestima l’homologació del títol de valencià amb el de català, dona suport mediàtic i fomenta primordialment tot allò que representa la cultura castellana (toros, canción española, series sudamericanes, escriptors i contertulis afins a la llengua de Cervantes, etc)... tanmateix, el foment de la nostra llengua amb les “trobades”, “els premis octubre” amb els nostres escriptors i poetes, els nostre teatre, el cinema, els debats sobre els nostres problemes, sobre les nostres necessitats reals a mà dels nostres polítics (inclosos els del 3%), on és? Serà que tots aquestos son catalanistes?... Oh, Ares! Déu de la guerra! Ni tu mateix podries entendreu! Doncs contra l'estupidesa fins els Déus lluiten en va!
I dic be allò d’estupidesa, doncs estúpid, dignes ciutadans, és aquella persona malapta en compendrer, “curtet”, per que tots ens entenga'm; però depén si eixa malaptesa li és innata o pel contrari li ve, sobretot en certes qüestions, a conseqüència del desenrotllament d’un doctrinatari concret, que podrem, si és el primer cas, ignorar les seues raons, però, en el cas segon, fer patent el nostre desaprovament avalant-nos en arguments raonables i respectuosos, evidenciant així el grau de qualitat d’estupidesa de l’individu en qüestió davant un tema.
I et aquí, ciutadans, el tema, la qüestió: els catalans volen sotmetre'ns-nos, volen l'hegemonia, ho volen tot per a ells, en son un perill imminent del qual hem d'estar sempre a l’agüait. Adoneu-se’n si son perillosos els catalans, que un “pet” democràtic dintre el seu Parlament, ha fet més soroll que una bomba, doncs el rei, l’exèrcit, l’església, la ràdio de l’església, el poder econòmic, el poder polític, representants d’associacions, campanyes polítiques exacerbades i pressupostades en 500.000€, tots han alçat les veus, un més uns menys, contra allò aprovat per la majoria representativa de la ciutadania catalana... No sé jo si també alguna ànima en pena de l’antic règim li ha demanat permís a Hades per a vindre a imprecar “contra las hordas catalanistas” al món dels vius.
I què és això, benvolguts ciutadans, que els ha fet despullar-se per deixar a vista aliena el seu anticatalanisme?... Ja sabeu que parle de l’Estatut, i amb ell, la paraula que ha encetat la flama de la còlera i que s’anomena "Nació".
Ara, jo us invite a reflexionar sobre quins son els atributs necessaris pels quals un poble reb la consideració de Nació, i us ho dic a vosaltres, valencians hereus de l’Antiga Corona d’Aragó, ja sabeu, doncs sou llestos, perquè faig aquest apunt!
Jo tan sols tinc una mare, i la meua mare m’ha parlat en una llengua que es diu valencià i que jo m’estime molt, no sols pel sentiment intrínsec d’estima i d’identitat, sinó també per respecte i consideració cap els meus avantpassats. Tinc també una història amb unes Corts valencianes des del 1261, moneda pròpia, furs o lleis sobiranes, costums propies..., però no us vaig a avorrir amb el repàs històric, sols vull que considereu o no si és lícit que jo estiga orgullós del meu passat, si és lícit el que jo vulga viure amb la meua herència cultural i institucional i que aquesta estiga present en tots els àmbits de la meua vida política, econòmica i social, si és lícit dignificar i honorar els símbols d’identitat que em representen, si és lícit que amb aquestos atributs, a falta d’un exèrcit, valga'm els Déus! puga considerar subjectivament el meu territori com la meua Nació... És lícit, estimats ciutadans?..., doncs açò mateix ha passat a Catalunya, però no ho ha demanat una persona, ni dos, ni tres, sinó el 90% del seu Parlament democràtica i respectuosament.
Escolteu!, obriu les orelles: ...14 d’Abril de 1931, es proclama la República i seguidament es presenta l’avantprojecte d’un Estatut per a Catalunya que havia de ser aprovat a les Corts Constitucionals Espanyoles i així s’acomplí l’any següent, però per suposat molt retallat. Imagineu-vos, ínclits ciutadans, on radiquen els retalls! Exactament els mateixos que avui es preténen! La història es repetix! Tanmateix hi havia un polític nacionalista espanyol tradicionalista i totalitari que es desfeia en paraules demanant respecte i comprensió al poble català, doncs pel fet de voler a Espanya no tolerava baix cap concepte que cap polític manifestara la més mínima ombra d’agravi front Catalunya, car deia que el problema de Catalunya era un problema dificilíssim de sentiments.
Per a aquest polític, Espanya es justifica per una vocació que unix llengües, raçes, pobles i costums en un destí universal. Espanya és així! deia, ha sigut varia i la seua varietat no s’ha oposat mai a la seua grandesa! Aquestes eren, dignes ciutadans, i des d’aquí ho dic als artífex de la causa anticatalanista, les paraules del fundador de Falange Española l’any 34 en el Parlament espanyol.
Càmpsides i alguns importants deixebles com Ritastíoca, la que parla valencià-no, no deurien oprobiar la memòria de qui, d’una manera respectuosa fins aquell moment, defensava la seua pròpia ideologia, la de Burke. Oh, Nèstor! Avi prudent i conseller per excel.lència! dona enteniment als estúpids perquè comprenguen que un poble que odia un altre no te cap futur! Què farem, doncs, ciutadans, si el poble català sols vol ser català?... La guerra?..., seria lícita, senyor Pepèrides, el del bigot marcial?
Sols us puc dir el que l’Oracle d’Hemeroscopeió em digué : “Espanya és, per naturalesa, una Confederació d’Estats que algún dia es farà oficial”, així doncs prediu el futur.
