dijous, 28 de febrer de 2008

DÉNIA, CIUTAT SENSE EQUILIBRI



La paraula “equilibri” aplicada als models de ciutat, te una transcendència vital en el desenrotllament d’aquestos. Podríem definir la ciutat com “l’espai artificial on es procura la convivència d’éssers vius baix un equilibrat model d’habitat”. “L’equilibri mou l’univers”.



Nosaltres mateixos, durant la nostra vida busquem un equilibri, una estabilitat. Amb el fluir de la vida, l’existència dels ecosistemes depenen sempre de l’equilibri de la matèria que volta d’una manera cíclica pel sistema. Podem afirmar que tota la biosfera està considerada com un gran ecosistema al qual, solament l’home s’ha integrat en ell, de fet, és l’l'únic ésser al món que no te hàbitat propi, no així els animals i vegetals, per tant està obligat a modificar tècnica i artificialment el medi per adaptar-se a ell, això si, sempre procurant respectar eixe, diguemne, “principi universal” d’equilibri en tot.


Ara bé, eixes modificacions, son respectuoses amb l’àmbit que l’envolta? Evidentment no ho son, i no sols en allò que concernix a la natura, al medi ambient, sinó també amb l’aspecte socioeconòmic, allò que genera diversitat de riquesa.
Fa uns anys, pel que respecta a Dénia, l’activitat agrícola aprofitava un 60% del sòl municipal (tarongers, hortalissa, vinya, ametllers). La ramaderia també estava present (cria de porcs, aviram, etc).A banda, la nostra ciutat, a sigut el segon centre en tot el País Valencià de la indústria de joguines, hi treballaven fins fa pocs anys una trentena de fàbriques, a més de l'activitat industrial complementària de productes metàl.lics, fusta, mobles, etc. La pesca, malgrat cada vegada menys productiva, (la sobreexplotació derivada dels avanços tecnològics, de l’aument de la flota pesquera i de la desmesurada demanda provoquen el trencament del particular ecosistema amb conseqüències nefastes per la supervivència de les espècies) continua sent generadora de riquesa.

Però, Dénia, no és una ciutat interior, el seu clima i el seu (perdut) paisatge l’abocaren inevitablement cap a la lucrosa indústria del turisme.
L’agressivitat urbanística, sobretot aquests últims anys, ha significat el cop mortal que ha sofrit el ja dèbil equilibri existent fins aleshores. Per què créixer d’una manera accelerada i bigarrada les ciutats? Totes les actuacions de la naturalesa, de la vida, tenen un límit... Quin límit tenen les ciutats? Per què una ciutat generosa amb el clima, amb el seu patrimoni natural, cultural, industrial, agricola, mariner, turístic, on l’estabilitat econòmica dels habitants d’aleshores era sostenible (el diner circulava dintre la ciutat, quasi inexistent contaminació acústica, aparcament, tranquil·litat, qualitat de vida), trenca eixe punt d’equilibri i comença una carrera devastadora on mai talaia la meta? A hores d’ara, tenim una ciutat que pràcticament sols viu del turisme i, sorprenentment, aquells que l'han procurada (avalats per un pèssim planejament urbanístic) no son professionals del turisme, sinó del pòrtland.


Aixì, tenim poca oferta hotelera i molts apartaments i xalets, moltes immobiliaries i poques agències turístiques. A Dénia, en rigor, li han “usurpat” el seu encant. No és qüestió de fer una poesia bucòlica del seu paisatge, però els fills de Dénia sabem molt bé la maravella que fa 30 anys significava vore el Montgó, Marines, Rotes, ciutat, camp... Sembla popular l’opinió per la qual l’arbre, quan més gran, més bonic. Greu equivocació! No és creixent com arbre en tamany, el que fa que una ciutat millore. Una ciutat és gran pel seu patrimoni cultural i natural, per la seua respectuosa “filosofia” urbana. La grandesa d’una ciutat no consistix en l’extensió del seu territori, sinó en el caràcter de la pròpia ciutat, de la seua pròpia gent.


Eixe caràcter, per fi, es pot reconduir (almenys amb allò que ens queda) amb l’arribada de l’Agenda Local 21 gràcies a l’actual equip de govern (recordem que l’agenda no va tenir “voluntat de ser” amb l’anterior govern).


La idea d’un model de ciutat pública de cultura mediterrània ens il·lusiona extraordinariament.



La idea de reposar l’equilibri perdut ens torna la satisfacció perduda.