Estimat Déu, o Consciència Universal o qui sigues: en aquest desgavellat planeta que m'ha tocat viure i, més particularment, en aquestes terres valencianes on m'ha lliurat el destí, hi han uns quants individus convençuts que et representen, que diuen dir la teua paraula i fer la teua voluntat. Aquestos significats mortals, últimament sembla que patisquen grans tribulacions (almenys açò ens tramet contínuament amb els seus “sonats” sermons un dels seus caps) a causa d'un govern que, éssent Constitucional i democràtic, no arriben a agafar-li el fil, el sentit, a la seua “paràbola” de respecte a la diversitat.
I és que, eixe fil o, millor dit, eixa corda, resulta que ja no és ni monocolor, ni homogènia. No és aquella que amarrava l'Església Catòlica com a un poder d'aquell Estat confessional, ni tampoc la que unia el “yugo de Dios y la patria para orar y para arar”. Contra aquestes consideracions, el mateix Castelar va dir (1869): “L'estat no té religió, no la pot tenir, no la deu tenir. L'estat no combrega, l'estat no confessa, l'estat no mor”.
I com, efectivament, l'estat no mor sinó que progressa cultural i socialment, aquest se n'ha adonat que l'educació moral i religiosa de xiquets i adolescents no pot impartir-se des de la influència i les normes d'una confessió determinada de vell arrel, sinó que és menester, en tant es mantinga la seua naturalesa dúctil o susceptible de ser modelada, fer-los partícips en el coneixement de les religions més importants del món, perquè, si Déu sols hi ha un, de justícia és que quan siguen adults l'ubiquen (a partir de la pròpia reflexió i conclusió vingudes d'un ric i divers argumentari), on la pròpia consciència els dicte.
Així doncs, per a proporcionar una formació plena que permeta configurar la identitat de la persona per tal que integre en ella el coneixement, la valoració moral i ètica davant aquest món de la diversitat, que aporte capacitat de decisió a partir del raonament i el respecte, que desenrotlle aptituds i valors basats en la idea del bé, per a tot açò, no cal la religió, no cal el culte, no cal el dogma, cal, primordialment, saber recollir i donar a provar als demés el sabor d'eixe madurat fruït subjectiu de la cognició que procura la saba d’un arbre anomenat “llibertat individual de pensament”, el qual ha provocat que molts filòsofs o amants del saber, durant la història de la humanitat, hagen anat enriquint el coneixement humà. Per aquesta causa, l'assignatura “Educació per a la Ciutadania” és, ni més ni menys, una educació en valors humans, una educació que no té res a vore en “l'adoctrinament” laïcista, lluny d'allò que diuen algunes sotanes tradicionalistes: “España será católica o no será España”.
L'Educació per a la Ciutadania és aquella que intenta conduir uns valors socials i unes normes de vida que aporten, no tan sols el benestar individual, sinó el de totes les persones, perquè, la meua manera de viure confortablement ha de poder conciliar-se amb la manera de viure confortablement dels meus conciutadans en nom del bé comú mitjançant la pau, la igualtat, la tolerància i el respecte a la diversitat de la qual formem part. La nostra satisfacció i la de tota la societat, el benestar físic, econòmic i psicològic, depén del saber escoltar, dialogar, influir, explorar, crear, sentir-nos eficaços, col.laborar en accions de les quals poder sentir-nos orgullosos.
L'Educació per a la Ciutadanía és aquella que ens fa reflexionar, per exemple, sobre els homosexuals i les lesbianes, desestimant cap malaltia ni cap exemple de depravació humana relacionades amb ells. Ben al contrari, és aquella que ens fa vore que són persones humanes amb sentiments i valors comuns a la resta de mortals, que estimen amb la tendresa i l'atenció cap els demés el mateix que la resta de mortals, i poden educar els seus fills dintre els paràmetres d'una ètica i moral humanes el mateix que la resta de mortals. En les rel.lacions sentimentals entre parelles, dia a dia, instant a instant, es deu assajar l'art del saber conviure. El més important de tot no és la conversa en si, sinó el prestar atenció als sentiments, procurar ajudar en els problemes i estar interessat, sobretot, en el progrés del nostre àmbit familiar que a la fi és allò que aporta felicitat. Llàstima de milers de milions d'euros dilapidats en nom del Papa Benedicte a València (encara no sabem quants), total per a dir-nos què han de fer les famílies cristianes “para seguir las normas de la moral y ética católicas”, de les quals, per suposat, en són depositaris. Més val que els hagueren invertit en projectes que acabaren d'una vegada amb eixes llàgrimes que no paren de parlar arreu del món.
Nogensmenys, la nostra felicitat depén del fet d'intentar integrar-nos en un projecte social, que siguem capaços de col.laborar, entendre'ns, estimar, ser estimats, comunicar-nos: tots aquestos valors han d'ésser, d'alguna manera, estimulats durant la infantesa, i a l'Educació per a la Ciutadania li correspon també (abanda dels pares), aquesta tasca. Sols així, serem capaços d'aconseguir eixe judici necessàri que ens fa respectar i admirar al “cura rojo” d'una parròquia humil que celebra la litúrgia a la seua manera, que vestix de normal i que acull en la seua església als excloïts socials, que dona hostatge i ajuda a expresidiaris, drogadictes, immigrants sense papers o joves abandonats al carrer.
I després d'exposar tota aquesta didàctica humana, un no s'explica, estimat Déu o qui sigues, com els teus representants s'atrevixen a dir que “alguns” poders públics i ideologies limiten la llibertat religiosa imposant una determinada “funció” moral, negant els principis fonamentals i convertint els sistemes polítics en tiranies inacceptables que exclouen els creients cristians, inclús rel.lacionant el nom de Déu amb la venjança, amb l'odi i la violència, o siga, col.laborant amb el mal.
Si, estimada Consciència Universal, ja ho deia el patrici romà: “religió vol dir por”. També el mateix Sant Pau afirmava: “no hi ha res tan voluntari com la religió”, per aquesta raó, dic jo, que tots aquells que fan promesa de castedat per la resta de la seua vida, que exigixen el celibat no sols per conveniència, sinó per eixa idea de virginitat que fa consagrar l'ànima a un servei superior i esperitual front la inferioritat del cos que gaudix dels plaers materials, deixen, dic, a la resta de mortals, intentar aprendre a gaudir, per ells mateixos, de tots els vertaders plaers epicuris (la convivència serena, el cultiu de l'amistat, el rebuig a la riquesa i al poder, l'encontre amb la natura, amb la saviesa...), plaers terrenals cultivats en nom del vertader progrés humà. I si aquestos germans tan pulcres, castos i consagrats a eixa “verdad que nos hará libres” volen compartir i impartir la seua creença, la seua fe, instruïnt els seus “creients”, dons que ho facen des de les seues esglésies o des dels seus locals fruït del seu patrimoni “terrenal”, que no és poquet!.
De tota manera, aquesta és l'opinió particular d'un mortal, m'agradaria escoltar la teua, estimat Déu..., o qui sigues.
I, dic jo, serà eixe “qui sigues” la veu de la consciència humana?
