De fa uns quants anys que s’ha ficat de moda la famosa silueta del “bou d’Osborne” pegada al darrere de molts autos, fins i tot apareix estampada en mig del camp d’or d’algunes banderes espanyoles.
Sembla que s’ha creat tot un símbol, i no m’equivocaria ni gens ni mica si digués que este “cornut” potser representa el mite espanyol, la força (la fúria española), el poder i la tradició (la fiesta nacional).
Pels turistes estrangers l'ostentació d’aquest “element” potser restaria vinculat als “tablaos flamencos”, el sol de España, el torero i les plaçes de braus.
Tot molt respectable, per descomptat, però no ens oblidem que Espanya és un País plurinacional (la España plural), i com a tal, els símbols d’identitat no compartixen el mateix sentiment arreu de l’Estat. Observem des de fa poc temps, com proliferen adhesius amb siluetes de burro al darrere d'alguns autos, i ,aleshores, el primer que em ve al cap és: fotre! Al bou ja li a eixit competidor! Però si analitzem la situació, caldria pensar (i tampoc m’equivocaria ni gens ni mica) que aquest “orellut” ha sorgit com a conseqüència d’una doble reivindicació: nacionalista i antitaurina.
Així, aquells que no se senten espanyols (decisió molt respectable, els sentiments son lliures i ontològics), lluixen orgullosos el burro semental autòcton arreu de la xarxa viària.
D’altra banda, els antitaurins, reivindicarien el respecte als animals, la no violència (i més aquella que comporta atributs d’espectacle) contra aquestos i la protecció de les espècies en perill d’extinció, evidentment.
Amb tot aquest bestiar reivindicatiu, aquell llegendari grec anomenat Isop, aprofitaria la circumstància i ens contaria aquesta faula: un home tenia un bou i un burro. Mentre marxaven mandrosament per un camí, digué el burro al bou: “si no hem vols vore mort, porta’m part de la càrrega”. El bou no va fer-li cas i el burro morí per fatiga. L’amo va traslladar tota la càrrega al bou inclosa la pell del burro, i el bou, tot lamentant-se, cridava: “pobre de mi! doncs per no haver portat una xicoteta càrrega, ara he d’afeixugar amb tot, fins amb la seua pròpia pell”.
Sentència moral: si aquell que te més poder gaudira també de tolerància i comprensió cap al més feble, tots dos viurien en pau i harmonia alhora que tampoc res no restaria en perill d’extinció.
Però si el traginer és de dretes i damunt valencià, ni bou ni burro ni camí... Via pecuària i al sò del seu flabiol!
