En un País Constitucional on totes les classes de la societat participen amb major o menor grau en l’exercici del poder polític, les qüalitats morals de la majoria conformen el caràcter de la Nació. D’ahí la importància del nivell de principis morals de l’individu en si, que és a la fi qui determina els valors d’un àmbit polític.
El respecte, l'honradesa, la disciplina i la consagració al deure per damunt de tot, son primordials per aquells que formen part d’un partit polític, i més per aquells que sent líders estan obligats a donar exemple. Però aquells altres que no tenen més Déu que els seus interessos personals, siguen econòmics, de protagonisme o d’arribar a ser líder amb desmesurada ambició, fan camí per una trista via.
Tot aquell que ambiciona la reputació, els diners i el poder no té amor per la vida. Si aquesta gent arribara a governar, seria preferible tornar als temps d’Homer, on les divinitats paganes almenys representaven virtuts humanes i constituïen un símbol. Les institucions, per bones que siguen en si mateix, no son suficient per mantenir el tipus de caràcter col·lectiu de la societat que representen. Son les persones, considerades individualment i l’esperit que les domina, allò que determina la situació moral i l’estabilitat d’una Nació o d’un Partit Polític.
Si la persona, o una majoria d’elles, considerades individualment tenen consciència, moralitat i hàbits sans, la comunitat, Partit o Nació a què pertanyen estarà dirigida honrada i noblement. Però si son egoístes i deshonestos, dominarà la picaresca. La única barrera que es pot oposar al despotisme, procedisca d’una majoria o d’una minoria, és la llibertat individual il·lustrada i la puresa d’un caràcter individual, perquè persones amb aquestes virtuts són la conciència de la societat que freqüenten, exerciten la disciplina perquè saben que la bondat sense disciplina és el sement dels delictes, i sols amb la paciència i el sofriment fan front a les injustes adversitats d’aquells que les desacrediten fins que a la fi inspiren als demés el respecte i la confiança que donen llum a la justa veritat.
Però, per desgràcia, molt a sovint persones de tan elevada condició abandonen prompte davant l’afront i el vituperi d’aquells posseïdors d’afany de poder, quedant la singular comunitat política com un vaixell sense timó i sense bruixòla a mercé del vent de la conveniència del “pirata” que a la fi acaba embarrancat.
