divendres, 29 de febrer de 2008

EL VELL I JO






Quan t'arribe la tardor de la vida,
no t'espantes amb el pensament, ni t'ofegues amb l'enyorança,
ni fases dels records impotents llàgrimes, doncs no és este digne final
d'un camí de benvolença.

Què fas assegut al carrer? Que fas capgirant mandrosament la mà?
Què et mires? I no saps per què, jo sí, és la contemplació, eixa que lluita contra tu.



No et deixes guanyar, continua l'afany del dia que la vida ja trobarà
la quotidianitat escaient per tu.

I veig que no em fas cas, la humitat en la teua mirada m'ho diu,
ixen de la memòria amagats sentiments i pesen, massa feixucs per tu.

No deixes caure la creu abans d'hora, arrossega-la fins el final,
no mires mai al darrere, mira sempre al davant.

Et pregunte si eres feliç i em dius que sí, un sí sense remei, però jo sé que estas equivocat.

Tot passa i tot resta, resta en la memòria del passatge a la vida,
doncs, que reste en este món sia en paraules, sia en llibres,
de què et val?

Amb veritat i justícia has viscut, tanmateix, com ara no pots trobar
la llum que il.lumina llur veritat? Condemsa tots els teus coneixements,
que per ells encara pots aixecar-te de la darrera caiguda.

Pel final, desplega la saviesa, el somriure i l'alegria,
doncs només ara es jubila el cos i comença la veritable joventut de la vida!