dijous, 28 de febrer de 2008

ELS INDESITJABLES




No, no penseu que estic fent referència a lladres, especuladors, polítics de comissió o qualsevol classe d'individu corrupte.

Tota persona que medite, reflexione i deduïsca davant els assumptes polítics i socials que ens afecten més directament com a ciutadans, i aquesta opinió expressada s'enfronte “raonablement” a eixa espècie de “tirania de l'opinió” generada pel “sistema de masses o mediàtic”, dita persona, dic, és un indesitjable pels “controladors socials” depositaris de la “ presumpta infal.libilitat”.

Evidentment, aquelles persones qualificades d'intel.lectuals (llums en la foscor d'aquest bigarrat món) que, mercé la seua trajectòria i reconeguts mèrits, poden influir més incisivament sobre la societat, en són el “gran perill” d'aquest “muntatge oligàrquic” que mana del món, els països o les ciutats.

Aquestos més que “temuts” intel.lectuals, intenten protegir la societat contra aquesta “tirania de l'opinió”, contra eixe sentiment d'interessos globals prevalents, contra la tendència d'una societat que imposa, mitjançant unes idees que esdevenen com a pròpies, eixa norma de conducta que conforma l'arquetipus social determinat i consumista del qual som víctimes.

Així doncs, l'intel.lectual és aquella persona que fa palesa eixa dissociació social que determina la circumstància per la qual es desenrotlla aquest “model a seguir” en referència a les masses urbanes. Aquesta divisió la protagonitzen, d'una banda, aquells que utilitzen els mitjans de comunicació i d'estudi per desenvolupar el seu treball de control i gestió d'eixa realitat autodenominada “progrés”, i d'altra, aquells altres que necessiten dels anteriors per poder “orientar-se” amb llurs idees (tanmateix, per saber orientar-se, abans cal saber elevar-se, així doncs, una persona íntegra no necessita d'idees alienes a la seua pròpia raó, sinó que, aquesta, per sí mateix, crea la seua certesa, equivocada o no, amb bastant seguretat davant els fins d'aquesta vida).

Dediquem aquesta reflexió a cura d'un xicotet exemple:

Si preguntarem individualment, un a un, a cada ciutadà valencià, respecte de la proliferació de camps de golf, de la rompuda de les nostres muntanyes per fer carreteres i urbanitzacions, de la usurpació de terreny agrícola en favor de milers de milions de m2 de formigó en forma de xalets, apartaments i zones d'oci..., en fi, si els preguntarem sobre la política urbanística tan accelerada que estem vivint per tal que ens donaren una opinió subjectiva d'aprovació o condemna al seu respecte, probablement, una part important de la ciutadania ho repudiaria, donat el caràcter perniciós que aquesta empresa comporta cap el medi i el patrimoni natural.

D'altra banda, una altra porció de la ciutadania haurien donat el seu suport creient aquesta dinàmica generadora d'economia , progrés i benestar social, augmentant, per tant (ens dirien), la qualitat de vida ciutadana (i la dels partits polítics també).

Nogensmenys, aquestes dos corrents que conformen la “massa social valenciana” són, a la fi, portadores d'una “opinió global uniforme” generada pel sistema mediàtic i controlada pels seus artífex en nom de la democràcia i el progrés, doncs, aquest conjunt d'individus valencians a priori contradits, tots i cadascun d'ells, en nom de les seues particulars economies i estatus, es deixen portar, vulguen o no, per les “tendències guvernatives”, les quals en són utilitzades com a guia i orientació en les seues vides personals..., és el que hi ha! Però, hi han altres opcions per tal d'obtenir recursos econòmics més adients i respectuosos davant la vida?
Suposem aleshores que arribe una persona amb autoritat suficient que intente enfortir la societat front l'abús del poder oligàrquic, que construïsca una barrera de convicció moral i ètica davant eixe poder en creixement, una persona que tinga amor per la vida i que faça reflexionar la societat a través d'una filosofia basada en el respecte cap a tot allò que ens envolta mitjançant els sentiments inherents a la nostra naturalesa humana..., creieu que tardaria molt en persuadir-nos de la gran equivocació de la qual és hoste aquesta política del taulell? Creieu que no tindria grans i sòlids arguments per defensar la seua tesi? Creieu que les seues propostes ens portarien el caos? No ens demostrarien tot el contrari?

Si el món està com està (social i mediambientalment, no cal extendres més en allò evident), de quí és culpa? de la nostra societat? Si som conscients de les conseqüències que generem amb aquest model econòmic del món desenvolupat, per què continuem amb ell? O potser els polítics de torn no saben explicar be aquestos “efectes secundaris”? O no els interessa explicar-ho en nom de la mateixa economia? Quí no atura el motor passe el que passe, atropelle allò que atropelle? Podem, per decisió pròpia, baixar-nos'en? Cap on anem, doncs?

Em sembla, a partir de tota aquesta exposició, que quasi podríem assegurar que els intel.lectuals no mai aconseguiran el poder polític, ni tan sols el de la seua influència d'una manera efectiva cap a la societat, sinó que restaran apostrofats d'aquesta per ser allò que són: uns indesitjables... Pels propietaris del sistema establert!