divendres, 29 de febrer de 2008

EN NOM DE L'ESPERANÇA!





Podríem dir que política és l’art de gestionar, a través de principis humans en continua evolució, la vida pública en mires a eixe bé comú que aspira a la plenitud de la vida humana. Però, per entendre el significat de plenitud, abans hem de ser conscients d’un fet: tot allò existent depèn necessàriament de la seua relació amb la diversitat. Aquesta relació dona nom als ecosistemes i aquestos depenen de llur equilibri... Aconseguir un equilibri global entre ciutats, societats i natura, és gaudir d’un món amb plenitud. Però, què lluny hi som!


La primera convicció, primordial regla, que un polític deu tenir clar, és que ell mateix és ciutat, és societat, és món i és univers (sense ser egoista), forma part d’un tot relacionat i divers; condemne, doncs, eixe individualisme tan ferotge que pateix aquesta societat, el qual, traslladat a l’àmbit polític, trenca qualsevol intent d’aprofundir amb eficàcia en els problemes socials.


Abans hi havia la diferència de classes que feia impossible l'equilibri social, anem a deixar que avui siguen els partits polítics mateixos qui continuen desbaratant eixe equilibri? El professor Tierno Galván deia que en el procés dialèctic de la història s'arribarà a un estadi en el qual desapareixeran les ideologies de classe i no tindrà sentit polític dir dreta i esquerra, per tant es podrà parlar d'una democràcia no definida per aquesta contraposició. Per què no agafem via cap aquest camí? Potser aquest procés dialèctic no es desenrotlle en un ambient ni respectuós ni en igualtat moltes vegades.

Molts no saben escoltar el seu adversari perquè no el consideren font d'autoconeixement, sovint influenciats per absurdes prejudicis (per combregar amb altres confessions, per l'àmbit social que freqüenta, pel seu ideal de món, inclús per la manera de vestir, etc), i no se n'adonen que, a banda de menysprear una "raó" que forma part de la multiplicitat del pensament humà (inclosa la d'ells mateixos), estan, amb aquesta actitud, allunyant-se d'eixe equilibri conceptual necessari en els diàlegs per poder "superar" els problemes.

D'aquesta manera no és possible aportar solucions consensuades, coherents en nom del bé comú, sinó remeis parcials afectes a una porció de societat que alhora afavorix el individualisme, la imatge, la pugna, la competició, eixa rivalitat que no deixa advertir la "convicció" que hostatja en la "raó" de la diversitat. Aquest procedir polític basat en el monopoli de les idees, de l'argument, del pensament, eixes actituds intransigents cap altres punts de vista que fa dir "no" a tot per decret ideològic, revela una manca de maduresa política i provoca el insult i l'escarni a la intel.ligència humana.


Lluny d'aquest individualisme, tota persona que actua "conscient" de la seua integració en la societat, des de la paraula, des del oït i els ulls d'aquesta, sabrà parlar, sabrà escoltar i sabrà vorer els problemes des d'una perspectiva de relació que aclapara indefugiblement el seu adversari, advertint-li a aquest de la necessitat de "superar", en nom d'un compromís excels, la raó de les seues diferències amb equanimitat, amb humanitat. Es podrà aleshores parlar d'una democràcia en plenitud: on la vertadera sobirania resideix en la societat. Necessitem polítics amb aquest perfil humà, amb vocació, però, sobretot, amb consciència de món..., perspectiva, visió global. Per què ho repetisc una i altra vegada?


Restem influenciats per advertiments sobre el canvi climàtic, catàstrofes naturals, misèria humana, cultures que desapareixen, extincions d'espècies, contaminacions, guerres, fam, mort... Si, ho veiem, estem assabentats, tanmateix, creguem que no tenim la nostra part de responsabilitat? Pensem que no ens afecta? Ens presumim innocents d'aquestes calamitats? Com podem ser tan hipòcrites afirmant-nos, en aquestes circumstàncies, herois de la modernitat, de la prosperitat i el progrés? Cada cinc segons mor un xiquet per no poder menjar, cada quatre segons un adult resta cec per manca de vitamina A, aquesta és la realitat! La política agrícola del nostre món desenvolupat està matant de fam a milions de persones, la política econòmica i comercial del nostre món desenvolupat està ofegant desenes de països pobres, aquesta és la realitat! Continuem creguent-nos aliens a tot açò? Som conscients? Quan nosaltres aquí, al País Valencià, assolem en nom dels PAIs centenars de fanecades per fer urbanitzacions, quan destrossem muntanyes omplint-les de kilòmetres d'asfalt i formigó d'una manera desaforada i aberrant, quan omplim els espais naturals de camps de golf, quan omplim la mar de ciment... Que deixem perdre, que fem desaparèixer per poder dur a terme tot açò? La política que diligència totes aquestes actuacions, quin camp conceptual perseguix: el de l'ésser humà o el del diner? De quina forma afecten aquestes empreses a la salut global del planeta? S'ha tingut en compte?No hi cap dubte que l'única manera de poder canviar la direcció cap on s'encamina el nostre món depèn de la consciència de cadascú.

Per aquesta raó, és una gran RESPONSABILITAT la que recau sobre qui s'ocupa de la praxi política, i ho és perquè des d'aquells despatxos es promouen lleis i es prenen iniciatives i decisions que afecten notablement l'endemà de les societats. Des de l'estima, la serenitat, la comprensió i l'equanimitat, pot la intel.ligència humana fer ús de virtuts que susciten l'admiració per la justícia i el bé en la gent, aquesta pedagogia sobre l'individu sols la poden exercir esperits elevats, necessitem aquestos perfils si volem aconseguir eixe canvi desitjat. Hi ha molta gent amb aquestes aptituds, però, cal TRANSFORMAR la casa política perquè entren, obrir les portes de les seues estàncies i foragitar les seues claus per sempre, treure dels seus salons eixos trons ocupats per barons i eixos seients distingits on seuen els seus servidors reemplaçant-los per cadires amb fusta de saba nova, acomiadar a eixes empreses distribuïdores de queviures que els seus directors ofereixen de franc a canvi d'autoritzar-los en els comptes corrents de la fiscalitat domèstica, botar-li foc a eixes golfes plenes de confabulacions, maniobres i conspiracions rebolcades en el llit de la indecència i la immoralitat, netejar a fons els excusats plens de merda envescada per la pocavergonya i la insolència que provoca el mal de ventre social.


Ja és hora de cuinar amb plats nets menjar per una dieta sana, ja és hora de dormir amb la consciència tranquil·la, ja és hora que aquest somni es faça realitat! Però, no és qüestió de condemnar ningú, de començar de cero, d'enderrocar la casa per construir-la de nou. És una equivocació. El mateix diríem respecte del "sistema" socioeconòmic mundial: no pot sofrir de sobte un canvi radical, seria encara més perjudicial pel món. Les coses han de canviar des de dintre, han de transformar-se, necessitem persones amb la força moral suficient per que arrosseguen amb ells eixes consciències cohibides, víctimes de l'esglai i el desengany: et aquí la força de la majoria! Persones capaços d'aplacar eixa individualitat que fa servir altres interessos allunyats del bé comú, de la societat.


Posem-nos, ara mateix, a treballar en nom de l'esperança perquè, no ho oblidem: l'esperança és el present!