divendres, 29 de febrer de 2008

GRÀCIES, SOLITUD

No t'allunyes, solitud,
que tu i jo som prou per esbrinar l'essència de la vida,
som prou per anar amb el pensament a immaculats indrets,
prou per traure-li al silènci paraules de saviesa
i així omplir-nos d'harmonia amb l'espai.

Un espai pretèrit, immemorial,
ple d'ens de tota raça i condició,
memòries vivents d'una única realitat
que han perdut la ignorància fa temps...

Tu temps, de qui eres?
La confusió m'ompli en aquesta immensitat,
però, cal parlar d'ell? No, és absurd,
sols son dubtes d'una feble existència de la que encara soc hoste,
hoste d'un món ple de mentida disfressada de raó i moralitat.

No t'allunyes mai de mi, solitud,
que per tu arribe al fugir d'aquest martiri,
per tu se el valor de la insignificança,
per tu puc parlar amb la vida que flueix de les memòries
i saber... Així ara se qui era i qui seré.

Qui t'ha dit que m'acompanyes, solitud?
Gràcies, de no ser per tu no m'hauria trobat a mi mateix.

No és el mateix soledat que solidut.