divendres, 29 de febrer del 2008

HOMOSEXUALS I ESGLÉSIA
















No sols és “individu” el cos humà, sinó també l’esperit és “individuat” per la seva relació transcendental al cos. No sols el “cos” és naturalesa, sinó que “l’esperit” també ho és i és aquesta específica.
El vertader amor humà no pot néixer a conseqüència de la bellesa del cos ni del contemplar dels seus atributs perquè són valors efímers, caducs, sinó de les profundes qualitats de l’esperit humanes.
L’església catòlica comet un greu error al jutjar l’homosexualitat conjugal i sexual des d’un punt de vista dogmàtic totalment material quan l’essència de tota relació d’estima humana germina a partir del sentiment, allò més pur que sols es troba a l’habitacle de l’ànima.
 
La santa seu apel•la, per oposar-se a lleis que autoritzen el matrimoni entre homosexuals, a les sagrades escriptures, que en resum venen a dir que el matrimoni tradicional (home-dona) és sant i instituït pel “creador” amb aquest missatge: “sigau fecunds i multipliqueu-vos”. A partir d’aquestes sentències, la relació entre homosexuals és qualificada de greu depravació humana, sorgida a causa d’una anomalia de la conducta que esdevé aquestes relacions nocives pel recte desenrotllament de la societat i en contra del bé comú, ja que és un acte greument immoral. Afegeix també la santa seu que reconèixer les unions homosexuals significaria, no solament aprovar un comportament “desviat” i convertir-lo en un model per la societat actual, sinó també ofegar valors fonamentals que pertanyen al patrimoni comú de la humanitat. 
L’actual papa, Francesc I, ho deixa clar: “El matrimoni homosexual és una guerra contra déu, una moguda del diable”. ¿És aquesta la paraula de déu? 

Galileu, Vesalio, Kepler, Newton, Franklin, Descartes, Luter... grans homes als que el món deu molt, son màrtirs de la ciència i el pensament, senyor Bergoglio, perseguits per la particular paraula de déu catòlica, alguns d’ells fins després de la seva mort en nom de la inquisició. ¿O potser la paraula de déu no te l’epítet de perpetuïtat? 
La pregunta ens aboca necessàriament a la suplantació de “la paraula de déu” des de l’àmbit espiritual on és viva, al totalment material per part de l’església, generant una visió equivocada en molts aspectes en referència al comportament humà. 
La moral es divideix en dos caràcters: la moral ontològica i la moral social, la primera és íntima i prové del “bon natural” de cadascú. La segona és variable perquè ve avalada pels canvis de la societat a través del progrés (el que fa 50 anys era una immoralitat avui és vist amb normalitat). Però la moral intrínseca de l’individu és de naturalesa espiritual, moral vertadera, aquella a la qual s’haurien de dedicar tots els esforços en les edats dúctils dintre una educació en valors humans, sobretot per part d’aquells exegetes que diuen representar a déu i s’anomenen educadors d’aquesta virtut.

¿És moralment correcte que un homosexual o una lesbiana tinguen un sentiment pur d’amor cap a les seves parelles? ¿És possible que no puguen posseir un esperit elevat, una conducta moral respectuosa cap a la societat o un noble cor? ¿És possible que no puguen ser cristians? La jerarquia catòlica s’equivoca altra vegada al no ser capaços de jutjar l’ànima humana (allò immortal desproveït de sexe, l’ésser cognoscent, essència de la vida). ¡Quin menyspreu tan gran a la condició humana! 

¿Canviaria el missatge de Jesús si avui es confirmés que era homosexual? El matrimoni entre homosexuals i lesbianes, l'adopció de fills per part d’aquestos és un dret inqüestionable, perquè tot allò unit per l’amor sols pot generar amor i estima, per tant, ni ataca la dignitat del matrimoni tradicional (home-dona), ni al fonament de la família ni a la societat, sinó, tot el contrari, s’uneix a ella perquè, dotats d’aquestes propietats, en son part.

L'única greu depravació de la conducta humana són les guerres i els milers de xiquets que diàriament moren de fam, de set o de la sida. Els grans responsables d’aquesta depravació són quatre poderosos capitalistes als quals l’església catòlica els beneeix els exèrcits i l’armament que s’utilitza per aniquilar allò que déu, el “seu déu”, diuen que va crear per amor. ¿Quin dia alçarà la veu aquesta església contra tots aquestos delinqüents que manen del món? ¿Quin dia lluitaran per la justícia i no per la justificació?

El mateix Miquel Àngel Buonarroti va estar exposat a persecucions envejoses de nobles i sacerdots vulgars que no entenien el seu geni. Quan Pau IV va condemnar una escena de la seva obra “Judici final”, l’artista li contestà: “el papa faria millor en ocupar-se’n de corregir els desordres i les indecències que deshonren el món en compte de fer una crítica tan extemporània del seu art”. Miquel Àngel era un reconegut i confés homosexual.

“Per consegüent, nosaltres ens formem l’ésser que som, i penetrant en nosaltres l’esperit de totes les coses, necessariament haurem de ser savis”. Wordsworth