dijous, 28 de febrer de 2008

LA CONSTRUCCIÓ AMB SENY I TRELLAT: L'ENTREVISTA




En Pere Jacint Seny i Trellat és llicenciat en Ciències Polítiques i en Ciències Econòmiques i Empresarials. Darrerament és Eurodiputat a vinculat als afers econòmics. Enamorat des de fa prou anys de Dénia, passa tot el temps que pot a la nostra ciutat. Agraïm, a priori, la seua amabilitat per la deferència rebuda en acceptar i respondre les preguntes d’aquesta entrevista.

Quína Dénia li agrada més, aquella que conegué quan la va descobrir o la d’avui?


Be, evidentment per haver-la coneguda, sense dubte, la d’antany, però, de segur que a qualsevol nou visitant que li pregunte dirà que Dénia li encanta. Sols vosté, per ser d’aquí, i jo, sabem del vertader encant perdut.


De la seua resposta, tanmateix, deduïsc que encara li queden atributs que fan atractiva la ciutat...


Per descomptat. No oblidem mai el clima, el caràcter idíl·lic que li atorga l’imponent Montgó, els diversos tipus de platges, l’admirable imatge del Castell, la Ciutat Vella i cultural....


Ciutat Vella? Això és nou! Supose que es referix a allò que comença a nomenar-se Centre Històric...


Per descomptat.


No he escoltat cap menció al paisatge...


Abans ja he fet, per desgràcia, referència a l’encant perdut, eixe encant era l’herència paisatgística, una llàstima.


Això m’obliga a preguntar-li si aprova vosté, prèvia observança urbanística, social i econòmica del nostre territori, aquest model de progrés al qual el PP anomena “motor de vida”...


“¡Bueno!” (es riu), s’aveïna una resposta llarga. De moment, els motors, a no ser que siguen ecològics, millor deixar-los parats i així li farem un favor a la vida, ja veus si estan equivocats eixos del PP! Però, anem al tema: la vivenda s’ha convertit en l’epicentre de l’activitat sísmic...perdó (es torna a riure), econòmica d’aquest territori, sembla doncs, teòricament raonable per part de l’administració, evitar l’estancament d’aquesta dinàmica constructora per por que puguera generar un considerable augment de l’atur i conseqüentment l’enervar del nivell de creixement..., quín creixement? em pots preguntar; això caldria que ho matisara ben be el nostre Conseller d’Urbanisme davant aquests arguments que jo li procuraria: creixement del preu de la vivenda? Doncs a més demanda més augment del preu. Creixement en la qualitat de vida i benestar? Caldrà que cadascú dels ciutadans reculen en la memòria 30 anys enrere i comparen. Creiximent en carreteres, autovies, gasolineres, serveis socials, escoles..., en fi, obligades infraestructures davant el “sigrao” que s’aveïna?, cal meditar sobre les nostres necessitats reals de població per a bé del nostre “equilibri amb el medi”. Quan vegem una excavadora rompre una muntanya emportant-se pel davant la vida que hi ha en ella, a qui no se li esquinça el cor? És necessari pel nostre progrés? És bo pel nostre territori? Pel nostre medi ambient?... És aquesta la qüestió. Cal doncs debatre, seriosament, sobre les conseqüències que a mig termini generarà aquesta dinàmica voraç. Jo, personalment i responent a la pregunta, no aprove en absolut aquesta política depredadora del nostre territori, d’aquest País de PAIs.


Creixement econòmic?.


Anem a vore, l’economia se sembla a l’oratge: hi han cicles, espais en el temps de sequera i de pluja, així també passa amb l’economia i tots ho sabem per experiència, hi han èpoques de bonança econòmica i altres tot el contrari. El polític te l’obligació de vetllar pel bé comú, o siga, gestionar qualitat de vida i benestar a la societat amb tot el que açò comporta, i de vegades comporta baixar-se del tren de l’empresariat per poder vore on es va, quín és el seu destí final, no siga que ens trobem de sobte en mig d’un desert i sense energia per poder tornar. M’explique: una societat que gaudix de diversitat de recursos econòmics, evidentment és més rica que una altra que depén d’un únic recurs, sobretot per dos raons: una perquè hi ha més seguretat i confiança dels seus habitants amb els llocs de treball i l’altra perquè davant una crisi econòmica, aquesta té més probabilitats de poder suportar el mal son, que aquèlla que sols depén d’una única activitat. Quín model és el que ens estan imposant? No ens equivoquem i pretenga'm anomenar-lo “turístic” perquè no és així. Turista és aquella persona que viatja i fa escala en llocs diferents de la seua residència habitual per un període no superior a un any i per diferents motius, entre ells l’oci, el més habitual. Aquesta persona genera una activitat econòmica anomenada “turisme”. Però aquí s’esta aconseguint tot el contrari: que la gent que ve es quede definitivament, i no és aquest el problema en si, car allò que comporta més preocupació i inquietud és el fet de portar-se a terme a gran escala i en molt poc temps. Anem a patir un trauma soci-cultural-patrimonial amb totes les de la llei, que a mig termini esdevindrà també econòmic. Ara tenim feina tots, tots acudixen a la mel, així, constructors i afins han generat una munió de gent vinguda de tots els llocs que guanya diner ràpid, aquest diner dona alegria, aquesta hilaritat t’invita a comprar i aquestes inversions es traduïxen en préstecs. La felicitat i la bonança del moment fa que molts creguen que aquesta situació no s’hi ha d’acabar mai i així sembla gràcies al comportament de l’administració com abans hem esmenat. Però tot acte, tota actuació en la vida, depén de les circumstàncies d’una banda i dels límits de l’altra. La classe política resta obligada a procedir amb hàbil intel·ligència, doncs té al seu abast la informació necessària per actuar raonablement..., però, aquest lucrós tren empresarial d’alta velocitat al qual s’han muntat molts dirigents, ara no dona opció a “parar mientes” per reprendre la situació, i, si de cas algú des de dalt d’ell se n’adona de l’error, no s’atrevix a llançar-se per res del món, doncs ja li és impossible.

Vosté te clares les circumstàncies i els límits, quíns son?


La deslocalització d’empreses, la situació a l’Orient Mitjà i el petroli, la incipient pujada d’interesos, la globalització... Per cert, globalitzar significa en economia que el món és el mercat, producció i vendes han de ser considerades en relació amb aquest, per tant, deuria ser positiu pels interesos de tota la població. Però, les normes generals que regulen aquest comerç internacional, son equitatives i no discriminatòries? És conseqüència aquest sistema de regulació comercial a la Comunitat Europea, sobretot pel que fa a l’agricultura i ramaderia, la causa d’aquesta voràgine constructora, o més be son les LRAU i les LUV qui en trau profit?... Tot açò fa olor a circumstàncies adverses. Pel que fa als límits, els marca propi territori, un territori que ja haurà perdut molt de l’encant paisatgístic. Prompte dependrem quasi pràcticament de l’economia d’oci de terceres persones, en cas de crisi... Cadascú que s’imagine el que puga!


No és vosté un poc pessimista?


Jo soc jo i les meues circumstàncies, com deia el Gasset.


Quína solució aportaria vosté?


Sempre he mantingut la tesi per la qual hem deixat passar els anys que ens procuraven un model d’equilibri socieconòmic-cultural-mediambiental. La paraula “equilibri”, aplicada als models de ciutat, te una transcendència vital en el desenrotllament d’aquestos. Podríem definir la ciutat com “l’espai artificial on es procura la convivència d’éssers vius baix un equilibrat model d’habitat”. “L’equilibri mou l’univers”. Nosaltres mateixos, durant la nostra vida busquem un equilibri, una estabilitat. Amb el fluir de la vida, l’existència dels ecosistemes depenen sempre de l’equilibri de la matèria que volta d’una manera cíclica pel sistema. Podem afirmar que tota la biosfera està considerada com un gran ecosistema al qual, solament l’home s’ha integrat en ell, de fet, és l'únic ésser al món que no te hàbitat propi, no així els animals i vegetals, per tant, resta obligat a modificar tècnica i artificialment el medi per adaptar-se a ell, això si, sempre procurant respectar eixe, diguemne, “principi universal” d’equilibri en tot. Ara bé, eixes modificacions, son respectuoses amb l’àmbit que l’envolta? Evidentment no ho son, i no sols en allò que concernix a la natura, al medi ambient, sinó també en l’aspecte soci-econòmic, allò que genera diversitat de riquesa i que evidencien els arguments d’aquesta entrevista. No és creixent, com arbre en tamany, el que fa que una ciutat, un territori, millore. Una ciutat és gran pel seu patrimoni cultural i natural, per la seua respectuosa “filosofia” urbana. La grandesa d’una ciutat no consistix en l’extensió del seu territori, sinó en el caràcter de la pròpia ciutat, de la seua pròpia gent... És aquest el model de ciutat, de territori, que vol la gent? La solució passa obligatòriament per les Agendes XXI. La societat te que parlar, te que decidir abans que siga tard, per aixó és necessària una moratòria urbanística a partir de ja... I començar a plantejar-nos el futur entre tots.