"Allà a la llunyania, allà on el relleu de les muntanyes juguen a dibuixar el fons, el fons blau de la vida, allà m'agradaria anar".
Evidentment no estan les muntanyes per a jugar amb la vida ni les criatures per a gaudir d'elles, aquestes ultimes son víctimes també de la inconsciència de l'home.
Si els humans tinguérem un poquet, un minúscul àpex de sentiments d'estima, seriem testimonis del clam de la natura, dels crits desesperats de criatures indefenses que moren horriblement socarrades dintre els seus nius, milers de xicotets éssers vius que es senten atrapats pel foc sense cap eixida ofegats per l'horror de les flames, de tants i tants éssers que tenen el mateix dret a viure que nosaltres i no sols això, sinó que són part de nosaltres, de la nostra vida.
Si tinguérem un insignificant "granet" d'arena de sensibilitat davant la vida, veuriem l'ànima dels arbres, fins escoltariem el plor de les mateixes pedres vives de les muntanyes, però no, continuem cremant, devastant, destruint, assassinant..., tot per diferents naturaleses de conveniències, per enriquir-se uns, per poder enriquir-se uns altres, per ràbies contingudes, per piròmans animats per campanyes anti-focs i prediccions d'aquest, inclús simplement perquè un individu en problemes es desfoga d'aquesta mena, descarregant la seua ira amb el foc, i més causes que hi han i no cal esmenar aquí perquè de res val.
Si parem a mirar cada fulla d'un pi, cada flor per xicoteta que siga, si parlem amb ella creguem que no ens contesta, contestació no tindrem perquè son obra divina, però si que ens escolta a través del nostre amor cap a ella, eixe amor que uneix les paraules amb el cor, fruït d'una amagada comunicació entre ambdós que sols l'esperit fa possible... Llavors sabrem de la grandesa!
Eixos ocells que volen, que trinen, que canten, creguem que no ens porten missatges del Déu, doncs el missatge està ahí, un missatge de pau, d'amor i de fraternitat, tan gran és l'estima d'eixes criatures.
Mirem la mar, mirem-la i pensem quina mà podria fer que tanta bellesa es reflexara en eixes aigües blaves, és el cel dintre l'aigua, tot s'ajunta en una llunyania, la Consciència Universal, Déu, està ahí, Déu ens ho dona per que ho estimem, estimem-ho doncs perquè cada pedra, cada brotet de vida, cada somriure que nosaltres mirant a eixa natura fem, sabem que li la donem a l'Amor Incommensurable de la Vida.
Tanmateix fem tot el contrari, quanta malícia!
És fàcil comprendre el per què de tanta maldat, és molt fàcil, sols una paraula: el materialisme imperant, o siga, els diners.
Si el món està com està, és perquè els qui habitem en ell hem desvirtuat el centre de la nostra existència, hem substituït a Déu pels diners, no hi ha més. Tots som culpables d'aquest model de món i no tenim cap justificació, cap argument que al.legue innocència.
Però qui escolta la veu de les muntanyes? Qui farà justícia a eixes criatures que clamen al cel?..., cert és que nosaltres no.
Potser l'hora de la justícia és aquí, puix podem comprendre que eixe sofriment, eixos plors desesperats, ja han arribat a la presència de Déu, o acàs admetem que no son mereixedors de justícia?
La rebel.lió de la natura serà tot junt mar i cel agraviats, les onades voldran guanyar als núvols i aquestos baixaran cap a elles amb l'empeny del raig i el tremolar que pot portar desolació i caos; pobre d'aquell que s'hi atrevisca a parlar de catàstrofes naturals!
Tant serà aleshores el sofriment de la natura com el dels nostres menyspreus, com el del nostre eludir, com el del nostre ignorar quan aquesta ens plorava agenollada i encara érem a temps, tant serà aleshores el sofriment de la natura, que fins la veu de les muntanyes pregant per nosaltres serà trist testimoni de no ser escoltada per Déu.
Perquè la naturalesa és pur amor de vida.
