divendres, 29 de febrer de 2008

A L'ATENCIÓ DELS POLÍTICS (els bons)



A partir de la definició que Ortega y Gasset fa sobre la “idea de societat” la qual diu així: " societat és la convivència d'individus humans baix un sistema d'ús”, jo em pregunte, a dia d'avui, si aquest “sistema d'ús” és o no és conseqüència empírica d'unes normes de comportament “teòricament” més equànimes, més justes, més respectuoses, en definitiva, més “humanament correctes” donades pel mateix progrés d'eixa societat.

I em faig aquesta pregunta notablement preocupat perquè, subjectivament, em fa la impressió que el “progrés humà” està vivint un moment de somni per no dir mort. No és que vullga ser pessimista, però, vist el vist en el dia a dia, no pot ésser d'altra manera.


Educació i comportament, política i treball (l'home és un animal polític. Aristòtil), economia i qualitat de vida, tot açò està vinculat pragmàticament al “sistema d'ús” obligatòriament conduït per unes “normes” regides alhora per unes “lleis” sorgides de la “experiència històrica-social”. No és la meua intenció extendre'm en detalls, per aquesta raó demane al lector que faça una crítica mental al “sistema social” en el que viu: el legislatiu i la seua aplicació als delictes (robatoris, assassinats, violacions, estafes, etc.); l'educatiu i la seua aplicació a la joventut (relacions humanes, comportament, costums, modes, etc.); l'econòmic i la seua aplicació al treballador (préstecs, impostos, taxes, etc.); La globalització i les seues repercussions (globalitzar significa, en economia, que el món és el mercat, producció i vendes han de ser considerades en relació amb aquest, per tant, deuria ser positiu pels interesos de tota la població. Però, les normes generals d'aquest comerç internacional, són equitatives i no discriminatòries?). El Medi Ambient i la situació de la natura al món. La política Ecològica i la situació d'extermini de centenars d'espècies animals i vegetals. La política Social i la mort de milions d’éssers humans a l'any per mancança d'aliment...


Abans feia referència a Aristòtil i també S. Tomás d'Aquino ensenyant que l'home, a més de ser un animal social és també polític, donant a entendre que és ell el fonament de l'ordre social i centre d'eixa dinàmica.

El polític necessita de la vida social, on el seu “ordre” ha de trobar el seu principi en el “fi social” o el que és el mateix, el “bé comú”. Aquest “fi social” del polític està determinat per la seua llavor política a través, com abans deia, de la conducció de le normes socials regides per les lleis que conformen el sistema d'ús. Però sembla que eixe “be comú” que deuria repercutir a tota la societat sols ho fa en part, de l'altra se n'aprofiten uns quants pocavergonyes que arriben al poder.


Deu haver-hi un badall en el sistema educatiu per on fuig la moral que representa la dignitat humana (sempre hi ha estat?) i que genera persones amb una feblesa de valors humans que, al cap dels anys, desemboca en temptacions que porten a la corrupció. Aquesta situació fa dissociar el matrimoni politicosocial, desestructurant la mateixa “idea de societat” i, en aquestes estem (la gent comença a sentir indiferéncia i aversió a la política. La ultradreta pareix que comença a fer soroll). Com tornar gran part de la dignitat a la política?

Cal fer una porga de tots eixos “mamarratxos” polítics que, per la seua condició d'atrevits, van botant de partit en partit buscant, com un gat a l'hivern, el sol que més escalfa, maulant tot altius pel tcarrer les seues pretensions epònimes. ¡Pobres necis! Ells no saben que les aparençes no mai podran superar les qualitats d'un esperit recte, íntegre i honest. Ells no saben que cap persona pot portar una carasseta durant molt de temps, ells no ho saben, però.... Els bons polítics si! Caldrà, doncs, per part d'aquestos i pel be comú, deixar-se aparcada un temps la modèstia, doncs, en aquestes circumstàncies actuals estàn obligats a fer el possible per aconseguir que en les bases dels partits regne la intel·ligència, l'educació i el respecte. És dur haver de reprendre a companys que desenvolupen una funció pública perquè les seues intel·ligències esdevenen simples, rudes, inhàbils per l'enteniment i la raó política quan aquesta sols es fa present allà on s'exercix la vocació del proïsme, és aleshores quan aquestos "tocacampanes" no son capaços ni tan sols d'amagar la seua pròpia ignorància respecte de la funció, el deure i l'afer polític. I és dur, dic, passar aquest tràngol, però, no pel fet d'enfrontar-se a ells, sinó per la tristesa i el fracàs, com a éssers humans, d'haver d'arribar a aquesta situació.

Però, és necessari! hi ha massa irresponsabilitat! La democràcia no depén, com diu algú, del caràcter d'aquell líder que la representa. La democràcia depén d'una societat culta! d'una societat disciplinada en la seua educació i en els seus valors! si no és així, cap Estat no pot alegrement autodenominar-se democràtic, perquè no arribarà la democràcia fins el fons del seu esperit! No arribarà la democràcia a impregnar aquella societat! No arribarà la democràcia al seu fi de veritable llibertat, igualtat, fraternitat i pau! No arribarà! La hipocresia no cap en ella! La mediocritat tampoc! No podem permetre de cap manera més fracàs escolar! No podem permetre de cap manera aquestos nivells d'educació tan paupèrrims! Necessitem garantir un futur basat en el progrés humà! humà!


Cada acció, cada pensament, contribuïx a l'educació de l'índole, dels hàbits i de la intel.ligència, exercint una influència ineludible sobre tots els actes de la nostra vida futura. Però tot açò es deu emprendre des dels ciments d'una bona educació, doncs és aquesta qui a la fi regix els avatars, les vicissituds del caràcter. L'exemple exercix sempre una gran influència sobre aquesta formació del caràcter, i un caràcter íntegre i elevat és sempre respectuós, és per aquesta raó que apel·le a la responsabilitat d'aquestes persones en aquesta tasca tan important i en aquestos moments d'incipient confusió social.

L'exemple és tot! Necessitem d'eixos polítics íntegres amics dels intel·lectuals, bons amics. Necessitem d'eixos polítics que quan dirigixen la mirada a la circumstància, quan observen l'esdeveniment quotidià, quan advertixen les inquietuds de la societat, no es deixen portar , a priori, per eixa imatge supèrflua que empenta freqüentment a sol·lucions precipitades que, al pas del temps, son causa de nocius resultats, sinó que, tot aprofundint en ells, van més enllà de la imatge, del problema, del conflicte, per així garantir una sol·lució eficaç, pròspera i respectuosa amb el seu l'àmbit. Eixa és la classe de polítics que pot, ara mateix, canviar aquesta dinàmica d'ambigüitat.


Cal orientar-se, i per poder orientar-se abans hi ha que elevar-se, quan poca cosa és l'home que no sap elevar-se a sí mateix! Cal donar el patró polític a l'intel.lectual i no a l'impúdic, per així poder reposar la sensibilitat humana com a valor de la societat, eixa sensibilitat que procura l'afecte i l'estima per tot allò que ens envolta, per tot allò pel que val la pena lluitar sense esperar res a canvi. Sense esperar res a canvi! Aquestes quatre paraules són la clau de la felicitat!

Els polítics honestos en actiu estàn obligats a adobar el vell camí de la dignitat que porta a la vella fàbrica de la democràcia segant les males herbes que impedixen vore'l, doncs per ell deuen entrar aquells que poden ser dignes de gestionar la política, és necessari atraurel's pel be de la societat, fent-los vore que son imprescindibles en aquesta lluita, que no es deuen desanimar davant els maliciosos paranys d'alguns poderosos que hostatgen en hostils habitacions plenes d'iniquitat disfressades de despatxos on la seua servitud es creu infal·lible generadora de progrés, de progrés! Si! d'eixe progrés que patim ara mateix!


Ja sé que l'elevació de l'esperit, la noblesa del pensament, l'apreciació d'allò que és digne, la sensibilitat humana, la delicadesa en les maneres, el tacte i la bonança en l'acció, l'amor a la veritat, la jovialitat, l'amabilitat i l'honradesa, ja sé que totes eixes coses poden faltar a l'home més instruït, però, què voleu? De segur que en són una minoria, de tota manera, almenys... Son instruïts!


Tanmateix, la tristor que m'amera en aquestos moments no ve solament dels fets en si, sinó del silenci que generen aquestos fets: com és possible que ningú alçe la seua veu contra aquest sistema cada vegada més enervat de valors democràtics? Com és possible mantenir-se callat davant aquesta podridura legislativa que està destrossant, devastant i arruïnant el paisatge, la terra i tot el que en ella fructifica i viu? Com és possible que ningú se n'adone de la pèrdua dels nostres valors humans? Com hem arribat a aquest grau de desídia?


De vegades veig una feble llum allà a l'altre costat del negre túnel, és l'esperança! (em diu la consciència), i de sobte em pregunte si potser es que ve o se'n va.


Li ho pregunte a Lluís Vives i encara no m’ha contestat.