divendres, 29 de febrer de 2008

L'ENS


No tinc nom, doncs no ens cal, la personalitat del nostre esperit és prou per conéixer-nos i diferenciar-nos. Jo pertany al món de la llum, de la saviesa, de la pau, on no hi existix ni la ignorància ni el temps, on tots som conscients de la infinita eternitat de la vida lligada a l'existència d'una Consciència Universal.


Vosaltres, sou en un dels mons imperfectes, on les vostres ments son lliures però molt limitades, doncs aquesta llibertat que teniu no és incorrupta, per això sou hostes de l'equivocació.



Tot m'és tan diferent aquí, tan discordant ..., és tanta la negativitat d'aquest planeta que fins m'anul.la inclús la possibilitat de comunicar-me espiritualment amb els meus.


Una de les coses que més em molesta del vostre món és el soroll, el qual no deixa obrir la porta del meu esperit, em costa molt d'acostumar-me a ell, veritablement.....


Ara, després de molts anys d'entre vosaltres, vençut per la trista rialla que em provoquen les vostres absurditats, me'n vaig cap al meu món decebut i trist, (d'aço ja m'advertiren els mestres), allí desplegaré aquest resum que a continuació us relate:


Germans de la llum, éssers de la saviesa: he tornat d'un món de foc, un món on regna la vulgaritat, el desconeixement, la incomprensió i la barbàrie; un món on tot gira i és conduït per una matèria anomenada "diners", on aquests son els principals i únics culpables de la sort que corren aquells pobres mortals, doncs aquests els adoren i fan d'ells el centre de les seues vides.


He tornat d'un món obscur i tenebrós, on la nit regna a dalt d'uns esperits plens de por i allunyats d'ells mateixos portats pel caos.


He tornat, germans de la llum, d'un món dividit per nacions representades per absurdes teles de colors, a les quals rendeixen unes dignitats plenes d'irracionalitat acompanyades per una música que fan plorar als allí presents unes llàgrimes anomenades "honor", i que fan traure uns sentiments anomenats "patriòtics", responsables d'una de les principals barbàries d'aquell miseriós indret: les guerres.


Son els exèrcits, màquines de la mort inexplicablement beneïdes per representants del nostre Déu, que porten la desolació i la mort a tot ésser vivent per una causa que mai és causa.


Vinc d'un món, germans, on el mal esta materialitzat, on la hipocresia fa parlar de pau alhora que es continua fabricant nou armament, on es parla de drets humans alhora que es tortura, on es parla d'igualtat quan cadascú agafa un camí diferent, un món dut per l'odi, la maldat, la venjança, el luxe, el lucre i el poder que fa malalts a aquells que estaven sans.


Vinc d'un món dividit per "status" o classes socials on tot servix com a esquer per portar a la discòrdia i l'enfrontament.


Germans, no sabeu l'horror que he patit, fins el meu esperit s'ha sentit condemnat i captiu. Les criatures son exterminades, tota la naturalesa és assassinada i cremada, la mar i el cel en son contaminats, l'aire crema, ja no hi existeixen les estacions de l'any, ni primavera, ni estiu, ni tardor, ni hivern, sols dies de fred o calor, s'ha desvirtuat, doncs, la llavor de la terra, els fruïts no saben quan eixir, s'equivoquen perquè també el seu món està equivocat.


Però el meu sofriment no ve de l'observar sinó dels clams de les criatures, jo podia escoltar-les, cridaven desesperades clamant justícia a la Consciència Universal, els arbres i fins les mateixes pedres reclamaven el conhort del nostre Déu, però, no! tot era ignorat! allí no es respecta res! fins jo mateix m'espante quan observe que eixa justícia la tenen molt a prop, per això me'n vaig anar, aquell esdevenir quedaria gravat a la meua memòria i no vull, no vull ser testimoni del futur vinent d'aquell món, l'espasa del nostre Déu pesa molt, pobres mortals!