dijous, 28 de febrer de 2008

MALEÏT SIGA QUI JUSTIFIQUE UNA GUERRA




Si busquem al diccionari la paraula “militar”, ens adonem que fa referència a “milícia”, la qual definició és sinònim de “l’art de fer la guerra”. Si convenim que l’art és una virtut, la qual cosa sembla evident, subjectivament jo definiria la paraula “guerra” de la següent manera: “moviment artístic donat per l’habilitat a utilitzar l’estratègia, el valor i la força humana per produir destrucció, misèria, desesperació i mort també humana”.


Em sembla que aquesta definició oficial de “militar” és més un eufemisme que altra cosa en la seua acepció, perquè, dir-li “art” a fer la guerra te delit... O no? Però, per a tot i per tots hi han trages amb etiquetes que acomplixen, casualment, una altra gran virtut: dotar de prestigi i reputació a allò més destrellatat baix l’empar de la legalitat. Com aquell que, amb l’hàbit posat, beneïx, en nom de Déu (el seu) llur armament. Aquest pertany a un gremi distingit.

O aquell altre que, en nom de l’economia, fabrica els artilùgis més insospitats en nom d’una indústria necessària... Necessària? (mines papallona o bombes raïm de colors cridaners o formes originals que desperten la curiositat dels xiquets ferint-los o matant-los, etc). També pertanyen a un gremi distingit.

El mateix que aquelles personalitats dotades de rellevant reputació que repartixen medalles als herois de guerra en nom de l’honor. Si continuarem amb altres àmbits de la vida, acabaríem per enaltir el lladre distingit en nom del progrés, o a l’hedonista pervertit en nom del comerç de la felicitat i el plaer.


Diguen allò que diguen, la guerra és un símptoma de degradació en la conducta humana, exemple del fracàs filantròpic desafortunadament inherent a la pròpia historia de la humanitat i procurada sempre per interessos particulars de tota naturalesa (el nervi de la guerra són els diners, Cic.), testimoni d’una conducta aliena als principis humans, doncs, aquests, predeterminats des del nostre naixement a través del bon natural o bonhòmia de cadascú, en son víctimes d’un persuadir fal·laç que induïx a creure que les guerres s’emprenen per tal d’aconseguir la pau.


Quína causa al món mereix una gota de sang?


Desgraciats sigau tots aquells que justifiqueu una guerra! Perquè, sent així, sou la carronya que corromp el món, la darrera generació de salvatges il.lustrats (o necis infatuats) que repartixen llibres replets d’odi i d’horror. Si, potser demà serà tard, però, renaixerà, encara que res no quede, la vida, i a través d’allò més ínfim, tornarà a la seua primitiva raó d’ésser, compreneu? No, no compreneu res, sou pitjor que les bèsties, el vostre alé vomita el miasma que impregna allò sagrat ja pagà, allò fèrtil ja estèril, la innocència en delicte, la veritat en fal·làcia, la vida esdevinguda suïcidi. Totes les baixùrries que ixen de les vostres opaques ments ho pragmatitzeu perquè així cregueu estar justificades, en nom de què, de quí?

Us atreviu a impetrar Déu per portar a cap els vostres diabòlics actes, cap més hipocresia, impudícia i nefandat en un cor humà?


Resteu cecs, sords i inconseqüents front la misericòrdia humana, misàntrops despreciables, no mereixeu allò que no podeu comprendre o, potser sabeu què és la vida? Què és l’ésser humà? Què és la virtut humana? Què pot fer? Què deu fer? Què pot esperar?


Sapigau, doncs, açò: home, ergo fungible. Quant camí us queda! Quanta ignorància feta nefandat!



Aparteu-se del meu camí!