dimecres, 15 d’octubre del 2008

AQUESTOS ADOBAMONS




“Soc realista, testimoni del meu temps, i per aquesta raó soc pessimista: el sentit d'allò real em referma en la convicció que aquest món te difícil solució. Els continus conflictes confirmen la inveterada idea de Plaute: l'home és un llop per l'home”.


La nova trinitat (de santíssima no te res) que encarna l'idealisme universalista nord-americà, ha sorgit d'un muntatge filosòfic a cavall entre el monstre Leviatan de Hobbes (salvaguardador de la pau i llibertat dels seus súbdits) i la darwiniana “supervivència del més apte” o domini del dèbil pel més fort.

I ahí els tenim de cos present: el “tutilimundi” Bush, qual home orquestra, va voltant pel món eixordant-lo amb el soroll de la seua simfonia hegemònica. El “titellaire” Blair, que va menejant els fils del moviment bèl.lic proamericà. Per últim, el “cornamusaire” Aznar, sò greu de tot aquest pseudointel.lectualisme politicoacadèmic martiri de les sales conferència.

Aquest últim, perora per les Universitats del món en nom dels “neocons” (aquestos integren una de les èlits dirigents de l'administració Bush, son un grup d'intel.lectuals acadèmics), referint-se a “l'Islamofascismo”, “la marea populista”, “el indigenismo radical”. Critica la covardia de la dreta, la dels intel.lectuals europeus (els creu condescendents amb els terroristes), la decadència de l'esquerra i la crisi dels valors occidentals. Parla del terrorisme com a desafiament existencial front les societats lliures (afirma que el nostre enemic és tan ferotge, que es tracta d'ell o de nosaltres, de la nostra victòria o la nostra derrota) i dels “herois” ideològics de la Guerra Freda. Fa una indiscutible defensa dels drets humans i dels seus valors, tot diguent que en son universals i que mai restarem satisfets fins que s'aconseguisca la plena vigència d'aquestos drets a tot el món: “si la llibertat i la democràcia són amenaçades en qualsevol lloc del món, açò també ens afecta i ens importa”.

Però, quan l'Aznar diu que els drets humans, la democràcia i la llibertat son universals i inqüestionables, ho fa des d'un ideal de món basat en unes conclusions d'experiència universal particular, sectària i imperialista: la trinitat ens diu que les seues causes son justes perquè ells pensen que ho son, i ens conviden a esbrinar dintre les nostres consciències per trobar-les (després de matxucar-nos mediàticament les 24 h.). És l'esforç que fan aquestos sonats adalils per influir en les conclusions de la resta de mortals sobre qüestions discutibles: a Espanya davant la seua pluralitat de pobles i cultures que reclamen els seus drets estatutaris, i al món, davant un terrorisme internacional en un planeta on centenars de milions de persones resten desheretades, oblidades, despreciades, humiliades i, si de cas, explotades pel “sistema de progrés imposat”, amb l'amenaça de vore's sotmesos per un nou ordre establert aliè a les seues cultures si volen sobreviure.

Aquestos subjectes indiciats de coacció moral, alliçonen els seus pretesos súbdits pobladors del món a través d'un “novum organum” procurat per una colla servil de pseudointel.lectuals. Aquest nou mètode eticopolític d'interpretació dels drets humans amb les seues diferents condicions i circumstàncies, està basat en l'empírica sociopolítica americana, considerada com l'expressió suma dels ideals més preats i valuosos per a la humanitat. Aquesta “orgànica” americana ens diu que la felicitat del ciutadà no s'alcança per raó de la regla de conducta del propi individu, del seu caràcter, sinó pel gaudi “d'imposades modes” derivades de les formes d'organització social, política i comercial generades per aquest “sistema global” disparat pel “Lucrecia Borgia” de Buffalo Bill, el millor, sense dubte, pel progrés de la democràcia.

I tant és així que, en nom d'eixa llibertat, democràcia i felicitat, l'exèrcit dels EUA campa per tot el món com a garant d'aquestos valors… Què sería de la humanitat sense nosaltres? (deuen pensar Bush, Blair i Aznar). La qüestió és que aquestos execrables personatges, avalats per uns quants teòrics titllats d'acadèmics i dotats d'una pactada autoritat, ens han de dir a la resta de mortals què és allò millor per nosaltres, com i de quina manera hem de viure, encara que hagen de contar mentides i fal.làcies (ennoblides mediàticament) provocadores de centenars de milers de morts innocents en nom d'uns “particulars” ideals que pretenen justificar de tots.

M'agradaria que, sobretot el jovent, reflexionara tota aquesta situació a partir del convenciment pel qual la relació de l'ésser humà amb tot allò que li és afecte, que viu i fructifica amb ell, deu basar-se en el dictàmen d'un pensament, d'una raó necessàriament estimativa, doncs, no és intel.ligible que tanta bellesa i sublimitat ens haja estat donada per disputar-nos-la, sinó per saber conviure amb ella. L'intel.lectual és aquella persona que utilitza els coneixements que brollen de la idea del bé per construir l'infinita arquitectura d'una saviesa en contínua evolució. Son els valors humans que s'alimenten d'aquesta saviesa per conduir-se convenientment en la vida a través de les cultures, així doncs, a nosaltres correspon també eixa part de respecte i tolerància que reclama la diversitat per completar el cicle d'aquest ecosistema cultural necessari per aconseguir pau i harmonia.

Cal no deixar-nos enganyar per l'aparença del bé vinguda d'aquestos pseudointel.lectuals que insulten la intel.ligència humana justificant, amb la seua ideologia, els conflictes i les guerres que generen contínuament… Justament aquesta causa és testimoni del fracàs en la nostra comesa com éssers humans davant la vida.

Sols la subversió de consciències solidàries poden no consentir que es trenque allò establert per la vida. Sols mans que fertilitzen poden fer germinar. No acceptem que sembre la mà malalta! No permetre'm una mare estèril!

Cridem, com fills predilectes que som d'aquesta terra, amb veu alta i clara: ja està be!!