M’han fet avorrir el futbol, però no per l’espectacle en si, de fet, abans inclús vaig tenir afició, sinó pel comportament d’alguns aficionats i, sobretot, pel grau de gestió professional àvida de diner i mercaderia existent amb ell, just allò que desvirtua el seu fi.Quan sent dir a un jugador: “estem treballant dur per guanyar...”, doncs, mire vostè: que jo sàpiga, pegar-li potades a una pilota no és cap treball, sinó un joc. Però, precisament, els milers de milions d’Euros que paguen els clubs pel contracte d’un jugador en concret (sols entre els 10 jugadors millor pagats se’n van més de 75 milions €/any), a la fi i a la cap, posiciona aquest en la mateixa condició que les mercaderies generadores de transaccions econòmiques en una multinacional, precisament, dic, és aquest fet el que vesteix aquest joc amb trage de feina.
I un es pregunta: si un equip te, al camp de joc, onze jugadors; si resulta que el futbol és un esport d’esforç comú, d’unió i coordinació entre els seus components; si cadascú d’ells, teòricament, ho ha de donar tot... podrem confiar amb allò de la “solidaritat en la diferència” de tot l’equip? Aquell que cobra 1 milió d’euros per temporada, company d’aquell que en cobra més de 9, tots dos per la mateixa causa, gaudirà el primer de la virtut en l’abnegació futbolística? I dic jo: ja que els jugadors s’autoproclamen treballadors i els clubs de futbol semblen empreses, no seria més just que l’empresa pagara per igual els seus treballadors? No seria alhora ètica i moralment més respectable ateses les astronòmiques xifres que es barallen? Tot “repartidet” hauria de ser millor, o no?
D’altra banda, per a una persona “normal”, anar a vorer un partit de futbol li suposa, abans d’eixir de casa, el preparar-se mentalment per tal que no s’altere el seu ànim davant certes actuacions. I és que, una vegada allí, pot ocórrer que a l’individu del seu costat li caiga el puro tot dient-li a l’àrbitre: “fill de puta!” “mal parit!” “cabró!” “em cague amb la puta mare!”... i mil exacerbats vituperis més.
O, pot ocórrer també, que senta vergonya aliena d’observar les moniatades i accions bigarrades i antropomòrfiques portades per l’emoció d’alguns aficionats... per cert, dignes d’un seriós estudi socio-psicològic mamprés pels millors experts en la matèria. Pot ocórrer que bandes organitzades de seguidors incondicionals subjectes a certes ideologies acaben agredint-lo verbalment (segons els ànims) si aquestos el consideren “enemic”. Pot ocórrer que l’àrbitre isca miraculosament del camp baix una pluja d’ovnis identificats. Pot ocórrer que als voltants del camp s’inicie una baralla campal entre policies i virulents. Pot ocórrer que algun jugador isca amb el nas partit. Pot ocórrer que siga testimoni d’una baralla entre aficionats contraris (inclús s’ha arribat a matar per una discussió). Pot ocórrer que suspenguen el partit, pot ocórrer que... s’oblide del futbol.
Després d’aquesta anàlisi, tot havent-me dictat mentalment les refutacions apologètiques d’un aficionat acèrrim d’aquesta enjogassada “professió” (efectivament, d’allò que deuria representar: il•lusió, esbarjo, emoció, esplai, distracció, delectança, relaxació, convivència, respecte, solidaritat, companyonia, esportivitat, hilaritat..., etc), arribe a la següent conclusió: donades les actuals circumstàncies, aquesta estructura que procura la supervivència del futbol és quasi impossible de reestructurar.
Així doncs, sols em resta dir: “El fútbol es así”... gooooooooooooooooool!!
