divendres, 29 de febrer de 2008

PERE PETULANT O EL PREU DEL PODER




Un bon dia, passejant pel carrer, En Pere Petulant se’n adonà d’un cartell que deia: “vols una posició social distingida?, vols ser important? Gran senyor? Ric i famós?... Doncs vine a l’Acadèmia Pirovanal, pregunta per En Banyeta i comença a fer realitat el teu somni”. En Petulant no ho dubtà, succeint el que a continuació relate:

P. Petulant: hola, venia a matricular-me.
En Banyeta: passa i seu al costat del foc..., aquí no cal matricular-se, home!
P. Petulant: aleshores...
En Banyeta: vaig a fer-te unes preguntes, una mena de test per vore si eres digne del meu dogma. Així doncs, què preferixes, ser ric de diner o d’esperit?
P. Petulant: de diner, clar!
En Banyeta: una alta posició social o elevar la teua dignitat?
P. Petulant: com diu el cartell, una posició social “distingida”.
En Banyeta: vols ser poderós i influent o més bé un home íntegre, honest, recte i honrat?
P. Petulant: poderós i influent, per suposat!
En Banyeta: intel·ligent o virtuós?
P. Petulant: intel·ligent
En Banyeta: el dissolutisme, la impudícia, la necetat, la corrupció, l’especulació, la deslleialtat, la indiferència..., el lucre com a fi els justifica?
P. Petulant: sí.
En Banyeta: estaries disposat a practicar la sodomia per un càrrec?
P.Petulant: el que calga.
En Banyeta: Bé! un perfil perfecte! Quina ocupació voldries: política, comerç, empresariat...?
P. Petulant: qualsevol alt càrrec en qualsevol gran partit polític, bona remuneració, poca feina, molt xerrar, luxe, fama i poder.
En Banyeta: això està fet!, demà mateix començaràs.
P. Petulant: però, com és possible? Aixì de ràpid? Com pot ser?
En Banyeta: amic, el mon és meu! Tot gira baix el meu control! Bé, ja eres dels nostres, tanquem el pacte! (es donen la mà).
P. Petulant: però, ja està tot? Ni em cobres res, ni he de fer estudi, ni..., res?
En Banyeta: el pacte és tot! Tu viu la vida a “tope”, que quan arribe l’hora d’enviar-te al Cèrber ja t’ho cobraré.
P. Petulant: al Cèrber? Això que és?
En Banyeta: quan t’arribe la mort com a tots, home!
P. Petulant: això queda molt lluny, tinc molts anys per davant, gràcies, ja ens hi vorem!

Però la vida passa com un llamp, allò dels quatre dies és cert. En Pere Petulant , ja a les portes de la mort, se n’adona que s’havia enriquit mitjançant l’especulació, la fal.làcia i l’estafa dels seus subordinats. Aquella ciutat, la seua, generosa amb el patrimoni natural, amb els paissatges de mar i muntanya, amb l’agricultura , els espais verds i verges, havia esdevingut un embull de pòrtland i brics, de soroll insuportable, d’autos, saturacions i fums..., era massa tard, la pau i la satisfacció internes mai les va gaudir per manca de les virtuts primàries i humils.
Pensava amb els seus dos fills, quín futur els esperava en aquella ciutat? L’infern! Pensava, què miserable he sigut!

Aleshores va vore aquells cans negres i agressius que l’esperaven. Era l’hora d’En Banyeta, era l’hora de cobrar-se allò pactat.