divendres, 29 de febrer de 2008

POLÍTICA VALENCIANA: UNA BOMBA DE RELLOTGERÍA?





No solament de pa viu l'home…, i no solament del taulell deu viure la política!


Imperi Romà, Cristianisme, Renaixement, Il.lustració…Avui, el món viu l'època econòmica per excel.lència. El diner ho pot tot, ho compra tot, ho aconseguix tot, ho determina tot (abans també, però no tenia la tecnologia d'aliat, no existia aquesta tecnocràcia que gestiona sense pausa ni límits l’exahuriment dels recursos naturals). És tan poderós que subordina les nacions, els estats, no hi ha res més per dalt d'aquest imperi econòmic. Els grans homes d'empresa que mouen multinacionals i bancs, en son els amos.

Així doncs, com tot seguix un ordre establert per les diferents circumstàncies socioeconòmiques que es donen en cada època (el sistema), i resulta que aquesta que ens ha tocat viure és l'abans esmentada, “nuestros políticos valencianos” (que parlen un castellà tecnocràtic preciós) en són també fidel exemple d'aquest ordre.

És evident que el desenrotllament econòmic resta vinculat a la creació i aplicació d'uns recursos (capital) procedents dels estalvis i beneficis de les empreses. Certament, la capacitat financera individual és molt limitada, i això ho saben molt be aquestos “llumeneres” polítics que tenim a la “Generalidad”.

L'horteta, els borreguets, la fabriqueta familiar…És el passat! La “properidad”, que diu el Camps, ens arriba de la mà del taulell i els seus hereus l'oci i els serveis.Eixos grans empresaris de la construcció, eixos cervells arquitectònics de “l'événement” i les seues “beneïdes” conseqüències per a major honra de la plutocràcia mundial, en són, des de ja fa uns quants anys, el “motor” econòmic d'aquesta “Comunidad”.

Així doncs, “nuestras egregias autoridades”, han optat per la tercera via, o siga, pel sector terciari. Dels altres ja s'encarrega la globalització d'un món insolidàriament globalitzat el qual ens abastix, de moment (si, perquè, per exemple, amb una simple vaga de transport patiríem molta fam), d'allò necessàri per menjar, emmoblar el pis, vestir-nos, etc. Qualsevol persona amb sentit comú es pot preguntar per què un País Valencià el qual gaudia d'una diversitat de recursos econòmics sòlida (agricultura, ramaderia, indústria, pesca, turisme de qualitat alentit pels paisatges i el clima), trenca en pocs anys aquell incipient equilibri per esdevenir eixam de formigó on les persones s'amunteguen fracturant la seua relació natural amb l'entorn, la seua pau i tranquil.litat, la seua relació humana, el seu respecte i sentiment cap allò que ja no hi és, les seues tradicions i festes esdevingudes en reclam comercial, les seues terres fins ahir sagrades miserablement advenides en eixa esterilitat pecuniària que usurpa la dignitat i l'estima històrica i familiar dels seus hereus, les seues muntanyes, les seues criatures, els seus ports i platges…, tot un despropòsit que porta a la saturació d'un àmbit territorial i humà que afecta greument la veritable qualitat de vida: aquella en què, malgrat les circumstàncies, un sempre era feliç.


Amb quina finalitat ens estan governant? Quina previsió de futur tenen aquestes “eminències polítiques” del Cap i Casal? Quin món deixarem als nostres fills? Si, en pocs anys molts Ajuntaments han vist omplir-se les arques mercé del rèdit constructor (desgraciadament, en molts d'ells, aquestos ingressos no s'han vist plasmats en nom del be comú, com potser?) Però, dic jo: les crisis econòmiques són cícliques? Si? Potser vagen tancant immobiliàries perquè la venda de pisos començe a devallar? Potser la gent haja d'evitar restaurants i zones d'oci? O que les empreses afins al taulell vagen prescindint de molts dels seus treballadors que paguen préstecs hipotecaris elevats? O inclús que els grans “holding” de la construcció s'arruïnen? Com es finançaràn els Ajuntaments o faran front als seus dèficits mil.lionàris? És possible que tot açò passe?...Està passant ja?

Podria ocórrer que d'entre les ciutats i platges atabollades de pisos buits; d'entre els camps plens d'infraestructures d'oci aturades, de golf sense “golfantes”; d'entre les muntanyes farcides de xalets plens d'humitat amb milers de piscines buides; d'entre els ports plens de formigó, minvats de fauna i flora marina amb vaixells de luxe on aniran a cagar les gavines, d'entre tota aquesta “prosperidad y modernidad”, podria passar, dic, que ens eixira eixa il.lustre veu d'aquell gran empresari, d'aquell gran banquer, d'aquell gran polític, i ens diguera: ahí us quedeu, mengeu taulells si voleu, que nosaltres, amb les butxaques plenes, pegarem a fugir cap altres indrets on poder viure tranqui.lament en nom del “capital”. Podria ocórrer?

O potser siga jo un boig plantejant aquesta situació? Podria ser aquesta una de les conseqüències del “sistema”?, les economies tradicionals, davant la mateixa crisi, hagueren tingut el mateix resultat? Estem parlant d'una situació no mai viscuda?


La contínua competitivitat, el continu creixement, la contínua quantificació material com a únic valedor i promotor de tota economia, la contínua monetització de tot àmbit…On ens porta? Cal aturar-nos!...La qüestió és: podem?