divendres, 29 de febrer de 2008

PROXENETES DE LA TERRA

Disme, bella Diana verge,
qui t’ha furtat la llum dels teus ulls?
Quin Acteó t’ha usurpat l’arc?
Qui ha gosat profanar el teu territori?

Ja no pots defensar-te, bella Diana,
mals temps per la Talaia del dia,
mals temps pel teu Temple.
El sacrilegi ja no és pecat!

Sols a la memòria et queda el teu camp,
les teues criatures, els teus rierols...
Animal de records (que diu Vicent),
lent i trist animal, ja no vius, sols recordes.
Ja eres més feliç recordant que vivint!

Recordes aquell perfum del vent de primavera,
aquelles paradisíaques nits de celèstia infinita,
de silenci, de pau..., grill llunyà..., somni.
Multicolor camp..., terra, aliment i vida.
Paisatges idíl·lics contemplava l’esperit..., recordes.

Que ha sigut de Tu, bella Diana?
t'han despullat de virtuts, t’han deshonrat! Per què?
Els teus fills, Diana, els teus propis fills! Per què?
On era Zeus? On era el seny? Per què t’abandonaren?...
Òbols! la merda dels òbols és la resposta!
També els Déus són dèbils o, potser... Ja no hi son!

Deessa que plores la humiliació: Jo et console!
Deessa que patixes la vexació: Jo t’admire!
Com una rosa que mai no mor,
doncs a la memòria queda l’aromar del seu alé...
Allí estaràs per sempre!
Guardaré el teu record a les profunditats de l’ànima,
perquè l’ànima, bella Diana, és impossible de prostituir... Mai no mor!

Jo també, Tu i jo... Viurem el record per trobar, darrere les llàgrimes, la felicitat...

Viurem el record!