divendres, 29 de febrer de 2008

QUAN SE N'ADONARÀN, SR. ROUCO VARELA?



Davant l'acte, la manifestació convocada pels bisbes en “defensa” de la família i després d'assabentar-me del que allí es va di en boca d'aquestos, em varen vindre al cap aquells versos d'Horaci els quals lloaven i donaven suport a l'empresa encetada per l'Emperador August d'adreçar els vells costums i tradicions corromputs pels vicis contemporànis i que resen així: “Edats fecundes en crims desacreditaren primer el matrimoni, el llinatge i les famílies”.Però, després de gairebé 2000 anys, no podem pretendre que els valors d'aquesta unitat social (la família) que la vincula a llur sistema, es vullguen mantenir obstinadament estàtics per part d'estaments polítics o eclesiàstics. Afortunadament i gràcies a una política equànime i humana, avui, en aquest País, homes, dones, pares, mares, iaios i xiquets gaudim d'uns drets “imaginaris” tan sols fa uns quants anys enrere. I aquestes noves “raons” que la societat pense que percep gratament, provenen de la dinàmica d'un progrés que busca la plenitud de la vida humana, un xicotet pas cap a la seua infinita superació.
Però, pareix que aquesta església catòlica que tenim no ho veu així. Possiblement perquè entre August i Rouco Varela hi haja quelcom en comú que perdura: el somni imperial. Aquell, que l'encetava, i aquest, que no vol reconèixer una sobirania marcida per la força de la raó. Una raó que ja ha traspassat la dimensió de la unicitat, d'una concepció monoteista omnímoda que justificava un Déu únic, una Església Universal, un Emperador, un Papa, un pensament únic..., un Garcia Gascó que s'atrevix a dir-nos que “nos dirigimos a la disolución de la democracia”; un Rouco Varela que s'atrevix a dir-nos que la política socialista en matèria de família suposa “una marcha atrás en los derechos humanos”; un Antonio Cañizares que s'atrevix a dir que “la família esta bajo amenazas claras y ataques de gran calado que suponen un atentado grave para el futuro de la sociedad”. Així doncs, en nom de Déu (el de Rouco), cal que “todos los españoles oremos por la família”, perquè “quien obstaculiza la institución de la família, hace que la paz nacional e internacional sea más frágil”.
Personalment, em sembla indecent i lamentable que aquestos senyors declaren obertament pensaments i posicions que considere abjectes per l'ésser humà en la seua condició d'homosexual, lesbiana, laic, heterosexual, ateu o agnòstic; em sembla vergonyós que aquestos senyors davant el divorci o l'avortament en certes circumstàncies, tinguen opinions totalment unilaterals i obsessives basades en un dogma ranci.Sembla que aquesta gent catòlica i conservadora encara no han aprés que l'amor, la tendresa, la sensibilitat, el respecte, l'educació, l'amistat, la intel.ligència, l'honestedat..., no les etiqueta ni la confessió religiosa o política ni el sexe, és més, tant l'home com la dona compartixen cadascú la seua part de femení i de masculí. Ja és hora que l'església es dedique a llaurar l'esperit, que utilitze exclusivament eixa perspectiva, eixa dimensió espiritual que ens fa vorer que Déu no és “un" ésser, sinó una relació entre nosaltres i tot allò creat, i que nosaltres (que també som llibertat, esperit i cós), com a humans, ens devem al respecte i l'estima per damunt de consideracions allunyades de la naturalesa de la nostra consciència.
Sr. Rouco, aquell ésser humà (“home”, diria vosté) que considera la resta de la humanitat, els ocells, els arbres, la resta de criatures com a germans seus; el Cosmos, com el seu Pare; aquest planeta, com la seua Mare..., el troba vosté lluny de la concepció de la realitat?. Família som tot i tots, Sr. Rouco, i aquesta idea comporta allò que l'església catòlica pecaminosament no advertix: la veneració a l'estima mútua en tota la seua dimensió humana, a eixe respecte pel sentiment alié que representa la bellesa i la veritat inherent en totes les religions i cultures. Vostés, Sr. Rouco, no son l'essència tota teologia, sinó part d'una de les seues veritats, quan se n'adonaràn?. Els temps dels imperis és passat, és ridícula eixa idea subjacent en l'església catòlica d'ésser dipositàris d'una veritat ètica, moral i política, ja ha caducat!...., quan se n'adonaràn?.