M'agradaria que aquest any els Reis vingueren sense regals tangibles, quina desil.lusió! potser dirien els sacerdots; quina desgràcia! potser dirien els comerciants; quina decepció! potser diriem els pares, però... Què dirien els xiquets?
Els xiquets comprenen l'amor i la tendresa com quelcom universal, pensen que tots gaudim sempre d'aquestes virtuts perquè ells son posseïdors d'elles, ofereixen amb la innocència tot el seu torrent d'amor tots els dies d'una manera desinteressada i sincera, així, viuen un món allunyat del nostre i nosaltres moltes vegades no comprenem el significat d'allò que a través d'ells ens passa desapercebut perquè ho creiem trivial, tanmateix, és el més important de la vida: el seu comportament amb els demés xiquets.
Si nosaltres, els adults, aprenguérem del seu món, la humanitat seria una harmonia. Però ells no saben de xiquets que moren diàriament de fam, de fred, de set o assassinats per la mà de l'home; no saben de xiquets abandonats, de xiquets que, obligats, agafen fusells i maten, de xiquets que treballen dia a dia en condicions inhumanes, de xiquets que son immolats pel tràfic d'òrgans... No saben.
Nosaltres podem comprendre que eixos desventurats xiquets son com els nostres, irradien també amor i tendresa de la mateixa manera, i ens preguntem: per què? I dubtem si cal o no sentir-nos al.ludits. Eixe punt d'al.lusió ens obliga a dir als nostres fills que hi han xiquets els quals no tenen en qui jugar, no tenen de què riure ni saben somriure, no tenen què menjar, què beure, no tenen llar ni abric, tot açò perquè no troben receptors del seu amor, així, sent coneixedors, a la llarga valoraran més tot i podrien, dintre la seua puresa de coneixement, entendre a través nostra, un any sense regals..., com projectarien els seus sentiments? De la mateixa manera que sempre, amb l'amor de la innocència, el més pur que hi existeix.
Sí, seria un any de prova de veritable amor i solidaritat...solidaritat?. Seria un any de regals espirituals..., espirituals? Seria un any d'examen d'humilitat i senzillesa..., què dius? Seria a la fi, l'any de la valoració dels nostres sentiments humans... Sentiments com?
Tinc el cor esquinçat de tanta hipocresia! La hipocresia, el més covard de tots els pecats, quan equivocats vivim!... Què no m'entens? Doncs mirat davant l'espill, mirat be, perquè segurament no veus més enllà de tu mateix, continua mirant-te i pensa que tu també eres responsable de totes eixes injustícies... De sobte, ja no pots veure't be! L'espill s'ha esdevingut el teu jutge i les llàgrimes en la teua sentència, eixe eres tu, un més! Perquè mentre hi hagen morts innocents, nosaltres, els infatuats pel fet d'haver-nos cregut els amos i senyors del progrés, cada dia que passe serem menys humans i el nostre cor anirà endurint-se a causa de les conveniències i el lucre, aliats dels nostres propòsits.
Els propòsits de l'església en continuar amb el convencionalisme de sempre, els propòsits dels polítics en continuar agafant-se dels calçotets dels poderosos i parlar d'avantguarda i capdavanterisme nacionals, el propòsit dels poderosos en continuar fabricant armament per alimentar les guerres i guanyar diners a costa de morts innocents, de catàstrofes naturals, de destruccions i misèries per a després, quan ells mateixos ho creguen convenient, dispensar la pau, fent-nos creure que son l'exemple dels valors morals i dels principis humans.
Quanta merda!! El món fa pudor!!
Quina classe de reis vindrien en aquestes condicions?
Quina classe de reis vindrien en aquestes condicions?
L'únic regal, l'únic desig que demane als reis, és que facen dels xiquets els pigalls del món, d'un món cada vegada més cec.
Després, ja seran dignes de venir.
