Quan una persona confessa per TV que ha sigut infidel amb la seua parella i acudix allí per demanar.li perdó i refer la relació..., quan arriba una altra que des que nasqué no sap qui és el seu pare perquè aleshores aquest abandonà la familia i ara, després de 30 anys, te l’oportunitat de conéixer-lo “en directe”... O l’altre que al cap de 40 anys de desavinença tornarà a restaurar l’amistat amb el seu germà..., O aquella que, nascuda i donada en adopció, ara, al cap dels anys i en eixe mateix moment, gaudirà del retrobament amb els seus pares biològics..., O el que te problemes amb el veïnat i acudix allí per resoldre-los... El que “pensa” que és normal... El que viu amb dos dones... La que viu amb dos homes... Tres... Quatre... El “gigoló"... El tomate... El corazón... El hermano... I mil històries més plenes de diatribes ofensives, dissolutisme, grolleria, falsedat, enviliment i vici que causen inconsideració i desprestigi social... (Açò del desprestigi social, malauradament i pels índex de l’audiència sembla que no correspon. És la raó de la desraó)
Realment la TV és l’espill on es reflexa el fracàs de tot el nostre sistema cultural, doncs quan aquesta suplix la capacitat i la voluntat en les relacions humanes de l’individu, quan la TV s’utilitza per substituir i amplificar artificialment sentiments, afeccions i emocions estrictament humanes, quan s’utilitza per convéncer amb raons adulterades per la intimidació mediàtica front l’al.ludit, des d’eixe moment hem perdut, primer, la sagrada intimitat de certs assumptes fins ara personals, segon, la vergonya, tercer, la prudència, quart, la delicadesa que mereix la qüestió, quint, la tendresa innata, sext, la confiança amb la pròpia raó, sèptim, la vertadera comunicació... Des d’eixe moment, dic, som menys humans i més objectes de distracció aliena. Quin horror!
Menys mal que encara hi ha qui s’en adona i li suprimix la veu... O, millor, l’atura... Per dignitat pròpia!
Fins a quin punt arriba la depravació dels nostres principis, dels nostres fonaments humans? Què és de la honestitat, l'honradesa i la integritat? Què és de tot allò concernent al “caràcter” el qual els nostres avis i anteriors generacions varen forjar en els seus descendents? Moltes persones d'aquesta societat en la qual vivim creuen en una felicitat equivocada, o seré jo l'equivocat?
Estic fart de vore per televisió eixos programes insuportablement impúdics, repugnants, necis, dissoluts i tots el pitjors qualificatius que pugem trobar al diccionari. Allò més trist és que, lluny d'eliminar-los, creixen com les carabasseres, cada dia hi han més. Evidentment la societat, d'una o altra mena, els reclama, és l'indicador de moral social, l'indici d'una societat... Malalta? Indiferent? Avorrida? No sabria qualificar, el que si que és cert és que els receptors l'ùnic que reben és insubstància, quelcom fútil, indigne pel nostre enteniment, pel nostre seny, aconseguint (en persones amb poca personalitat) “infectar” les seues propies opinions, costums, comportament, etc, canviant, a la fi, el mode de vida i els seus valors.
Podem observar com en horaris infantils ixen extravagants ensenyant el cul, ostentant el “paquet”, “mamelles silicòniques”, etc, amb un vocabulari irracional, grosser, injuriós, denigrant... Observem com la “fembra bordellera” o el "bandarra pocavergonya” fan el llit amb uns i d'altres, conten mil i una històries d'amors i amorets fingides, s'inventen tot tipus d'arguments plens de fal.làcia i, tanmateix, hi ha molta gent orgullosa d'ells, molta gent que els idolatra, ells mateixos se senten realitzats, es vanaglorien perquè son famosos, però no per ells mateixos sinó per tots els demés que així ho consentixen.
Donar-li trellat a allò més destrellatat pareix l'objectiu d'alguns però, realment la societat és la que, a través dels segles, a anat consentint i generant el seus pròpis valors a partir dels canvis culturals. Analitzem doncs si realment TV ens “vol aportar” cultura... O potser tot el contrari!
