Estimats i desestimats ciutadans i polítics (doncs allò dolent també te una raó de ser: ens fa conscients i protagonistes d'una justícia del bé..., en alguns, clar!):
Vull transmetre-vos una sensació, un convenciment, una certesa que es fa palesa dia rere dia a la nostra societat: la política ha perdut el seu projecte humà. I no és minsa cosa.
“Politikós” és la persona, el ciutadà, d'ahí que l'home siga un animal polític relacionat amb la seua ciutat. Però també el ciutadà és ciutat, així, aconseguir el bé comú de la polis, depén d'eixa harmonia que deu condicionar la relació existent entre governants, governats i natura. Harmonia vol dir pau o voluntat de relacionar-se amb absència de malícia, equanimitat, seny, intel.ligència, serenitat, comprensió, justícia..., l'harmonia implica el desplegament dinàmic de les virtuts humanes i, et aquí l'axioma: l'activitat política és un acte plenament humà que vol aconseguir la plenitud de la vida humana. Però ara baixem a la terra.
Qualsevol persona que amb un poc de sentit comú observe el “panorama” sociopolític i mediambiental nacional i mundial, per molt educada que siga, en un moment donat pot oblidar-se de la moderació i dir: quina classe de “malparits” governa el món?
Cal adonar-se'n d'un fet inqüestionable: som a l'era de l'hegemonia econòmica per excel.lència, tot un imperi transnacional avalat per la tecnocràcia, o siga, eixe tipus de tecnologia de la qual s'alimenten bancs, multinacionals i d'altres “pardals” que cap Estat no pot ja controlar perquè volen massa alt. Imagineu-se un polític amb “dimensió” humana: comportaria la monetització de la cultura i dels valors?, permetria que desaparegueren cultures en nom del desenvolupament i el creixement continu d'aquest anomenat progrés? Acceptaria la interferència del mercat capitalista en la mediació d'uns medicaments capaços de salvar milions de persones desheretades del món?, comportaria que 250 milions de xiquets al món siguen explotats treballant com esclaus als mercats del món? Així doncs, quins són aquestos països, aquestos governants, que permeten aquestes iniquitats? Son els mateixos que defensen el mercat lliure, la privatització? Clar! Els guanys anuals desorbitats de llurs companyies en nom de l'economia mundial, fan callar moltes boques, sobretot la de l'ONU; per a què volem aquesta organització (per cert, mancada de multitud de veus que no entenen el seu “idioma” monocultural, sobirà i occidentalista. Aixó sí, amb una “carta de les nacions” tan bonica i tendra com el “dia d'acció de gràcies” americà) quan no pot jutjar actuacions com aquestes a l'interior de llurs nacions? (i no parlem de l'Iraq, Israel)..., si que es nota que manté la pau i fomenta les amistats basades en el respecte a la igualtat de drets i la lliure determinació dels seus pobles..., quina rialla!
Aquesta voràgine tecnocràtica ens ajuda a oblidar que els recursos naturals del planeta són limitats i a donar a entendre que el canvi climàtic que comencem a patir no respòn sinó als cicles naturals del planeta. Desgraciada i paradoxalment aquestes conseqüències en són paradigma d'un desitjat progrés: els Països de l'Est d'Europa exigixen més “dret a contaminar” per així poder desenrotllar-se econòmicament com cal i igualar-se als de l'Oest europeu, volen ser, com no!, més competitius. Clar! I és que a Europa hi ha una situació econòmica i social problemàtica, amb retards comparatius en rel.lació a d'altres regions del món “globalitzat”, per això la seua ampliació generarà un dinamisme de “progrés” polític i econòmic a partir dels nous estats membres (els de l'Est abans esmenats) amb “ambició” i visió de “futur”. El polític amb “dimensió” humana se n'adona que aquest “debat” europeu amb (segons els seus polítics) eixos “problemes” socials i econòmics que patix, es porta a terme dintre el context d'un món on quasi tres quartes parts d'ell en són víctimes del “nostre” sistema: 10 milions de xiquets de menys de 5 anys moren cada any de fam i malalties, mutilats de guerres salvatges, desenes de milions de refugiats, centenars de milions d'explotats i oprimits..., a aquest polític, com a mi, li vindrien ganes de bossar. Però, què els diria a aquella pobra gent? Aniria a oferir-los programes, plans, estratègies, fulls de ruta...? Els parlaria d'esperança, de confiança, de futur? No! això seria una indecència, una obscenitat! Perquè sap que aqueixos condemnats pel “sistema” ja no creuen ni confien en tots eixos maleïts polítics hipòcrites que els oferixen una esperança buida d'espera esdevinguda en un futur ple angoixa.
Per aquesta raó els parlaria des de l'esperit humà per dir-los que tot eixe patiment, tot eixe sofriment diari que els aclapara, té un sentit davant la vida i que aquesta és un Ésser amb consciència que plora, no per ells, sinó per l'esdevenir de tota la humanitat, de tot el planeta si no s'actua ràpidament per intentar persuadir, convéncer l'home per que tinga “voluntat” de canviar la seva actitud i alliberar així, paulatinament, l'ésser humà de la màquina econòmica, de sort que els “nets” d'aquella desgraciada gent puguen “començar” a tenir un món millor. L'oferiment d'aquestes paraules, d'aquesta “intensitat” profundament humana, seràn com un bes que deixarà sentir en aquella pobra gent uns instants que valdràn més que la resta de tota la seua existència.
Un polític que perd tota la seua perspectiva humana, aleshores no farà política sinó negoci. No actuarà regit pels principis humans, sinó pels dictats econòmics. No es pot valorar tot amb el diner! (p.e. la sanitat pública valenciana!). El món no pot estar en continu desenvolupament i creixement econòmic a càrrec dels seus recursos naturals i la sentència a mort d'una gran part de la humanitat. Si no ho aturem no aguantarà gaire. Però, sembla que el “sistema” no pot frenar: cada vegada la ciutadania s'endeuta més, els estats del primer món tenen grans despeses en armament i tecnologia que els seus súbdits deuen amortitzar. Tanmateix, sabem que no anem pel bon camí, però..., hem pujat a un tren de progrés d’alta velocitat (cada vegada més alta) que ha perdut els frens, de manera que ni es pot aturar ni baixar d’ell… Restem en un carreró sense eixida!
Tots som coresponsables de la situació, nosaltres els valencians també, sinó, quina política econòmica estem seguint? Quínes seràn les seues conseqüències?..., holdings del taulell, desastres paisagístics, ecològics i medi-ambientals, més contaminació, ciutats saturades al límit, més bancs, més policia, més conflictes, més multinacionals..., menys pau, menys felicitat esperitual, menys equilibri natura-ciutat, menys economies primàries, en fi, menys qualitat de vida, harmonia i, sobretot, menys humanitat.
Aixó si: visca l'America's Cup!
Un polític que perd tota la seua perspectiva humana, aleshores no farà política sinó negoci. No actuarà regit pels principis humans, sinó pels dictats econòmics. No es pot valorar tot amb el diner! (p.e. la sanitat pública valenciana!). El món no pot estar en continu desenvolupament i creixement econòmic a càrrec dels seus recursos naturals i la sentència a mort d'una gran part de la humanitat. Si no ho aturem no aguantarà gaire. Però, sembla que el “sistema” no pot frenar: cada vegada la ciutadania s'endeuta més, els estats del primer món tenen grans despeses en armament i tecnologia que els seus súbdits deuen amortitzar. Tanmateix, sabem que no anem pel bon camí, però..., hem pujat a un tren de progrés d’alta velocitat (cada vegada més alta) que ha perdut els frens, de manera que ni es pot aturar ni baixar d’ell… Restem en un carreró sense eixida!
Tots som coresponsables de la situació, nosaltres els valencians també, sinó, quina política econòmica estem seguint? Quínes seràn les seues conseqüències?..., holdings del taulell, desastres paisagístics, ecològics i medi-ambientals, més contaminació, ciutats saturades al límit, més bancs, més policia, més conflictes, més multinacionals..., menys pau, menys felicitat esperitual, menys equilibri natura-ciutat, menys economies primàries, en fi, menys qualitat de vida, harmonia i, sobretot, menys humanitat.
Aixó si: visca l'America's Cup!
