divendres, 29 de febrer de 2008

UNA ILLA ANOMENADA PSPV





Quan una persona (sensata) decidix col.laborar en un projecte polític, bé des de la seua afiliació a un partit, bé des de la seua opció més dinàmica com és la d'intentar ser representant públic de la particular confessió o, simplement, perquè combregues, simpatitzes, amb els seus ideals, sempre predomina un desig, un objectiu: el progrés humà, que teòricament deu aportar-nos benestar i qualitat de vida, claus de la felicitat.

En el moment que jo em compromet a defensar unes idees socialistes amb les quals coincidisc (els principis, per mi, són eterns i inextricables, per això aquestes paraules de Pablo Iglesias les tinc sempre presents: “per molt que valguen les idees, no podran prosperar en el grau que deurien si els seus sostenidors i, principalment aquells que ocupen les primeres files, no són integres, seriosos i moralistes. No sols fan adeptes els partits amb les seues doctrines, sinó amb els bons exemples i la recta conducta dels seus homes i dones”), ho faig des d'unes concepcions de “progrés humà” exclusivament “humanes”, o siga, el superar-se en les pròpies virtuts a través del respecte i l'estima universal. Aquest tipus d'evolució és l'únic que entenc per “progrés”, per mi no hi ha cap altre tipus o gènere que mereixca aquest qualificatiu.
I referit aquest obligat precepte de conducta individual que dec acomplir, em dispose (no sense tristesa) a exposar, des de la meua visió, el “panorama” socialista al nostre País (si encara es pot dir “País”):

Fa un temps, vaig escriure un article en el qual posava de manifest la diferència entre els conceptes “dreta” i “esquerra”, donat que, alguns analistes, creuen que aquestos (nascuts amb la revolució francesa) han caigut en confusió referencial. Desgraciadament (i sobretot darrerament), hi ha vegades que pose en dubte aquell article. Fent un anàlisi de la trajectòria socialista des dels anys seixanta (de quan la incipient i ferma voluntat de restaurar els drets històrics i la identitat del nostre poble com a vehicle “natural” per afrontar el futur amb la dignitat deguda, reflectits en el II Congrés del PSPV: “els socialistes partim del principi pel qual la lluita del País Valencià pel seu alliberament és la lluita per ser un poble normal, es a dir, un poble amb plena consciència de la seua identitat col.lectiva i amb els instruments d'autogovern suficients per desenvolupar-se d'acord a la seua identitat”) fins avui, me n'adone d'un fet: hem sigut les aigües de la mediocritat per on ha navegat el vaixell de la dreta més recalcitrant, la dreta del “regionalismo i el provincialismo bien entendido”, i avui, ja consolidat i imprés en les entranyes de la societat valenciana, no hi ha cap problema per declarar “tots a una veu”, en el nou Estatut, “nuestra Comunidad Valenciana como nacionalidad històrica”, perquè ja no arribarà el seu sentit d'arrelum, l'alba del sentiment innat, al fons de la nostra consciència, al fons del nostre esperit, doncs aquest ha sigut convenientment solapat amb els missatges doctrinals del blaverisme i l'anticatalanisme sembrats estratègicament des dels principis de la transició que, evidentment, avui, han donat el fruït desitjat. Aleshores?

Aleshores nosaltres continuem diguent que som d'aquells socialistes que no entenen una política (electoralment parlant), davant conceptes tan científica i jurídicament avalats com són la unitat de la llengua i els símbols d'identitat , QUE NO CLARIFIQUE I DEFENSE AQUESTA REALITAT, lluny de la conveniència circumstancial vergonyosa i mesquina de la confusió, de la imprecisió i de la incomprensió de la qual, en nom de la higiene política i cultural, sentim vergonya aliena.
Aleshores tampoc no entenem una política socialista que no faça constantment pedagogia (dintre l'àmbit de la interculturalitat) davant una societat contemporània tan pluricultural com la nostra, d'uns atributs rebuts a través d'una herència cultural conformada per les circumstàncies històriques que han de contribuir a defensar el dret a viure social, política, administrativa, legislativa i judicialment amb les peculiaritats del seu sagrat llegat.
Aleshores no entenem com, estimant com ens estimem la nostra terra, es consentix portar a terme polítiques urbanístiques basades, principalment, en la destrucció del nostre, també sagrat, patrimoni natural i de la nostra economia històrica com és l'agricultura (bressol de tota cultura).
Aleshores no entenem com, en un moment donat, es và abanderar la moratòria urbanística per més tard obviar-la.
Aleshores no entenem com es pot consensuar un Estatut amb els hereus i herois de l'antivalencianisme que parla “d'idioma valencià”, que no exigix el requisit lingüístic a l'administració sinó que ho deixa al “criteri” de la llei en quant a la seua aplicació, que allò del 3% per accedir a les Corts ho deixa a mercé d'una futura llei electoral (o siga, ja vorem…) i que continua definint el territori com el conjunt de tres províncies (allò de “la voluntad autonómica del pueblo de las tres provincias valencianas”), sense parlar de comarcalització.
Aleshores tampoc no entenem com durant la darrera campanya política, per poder vore les sigles “PSPV” un havia de tirar mà dels prismàtics (quan les hi havia) o, com després d'unes eleccions catastròfiques i decepcionants, aquélla cúpula socialista apel.lara a la disciplina per a, presumptament (...), defraudar la ideologia i la societat “col.locant artistes díscols d'altres partits”, amb una més que dubtosa competència, en cadires diputades (i amb quines condicions!). JA HI HA PROU DE DEMOCRACIA REPRESENTATIVA, JA ESTÁ BÉ DE DELEGATS I D'ACCIONS POLÍTIQUES A TERGO DEL POBLE, EL REPTE DEL SOCIALISME AL MÓN EN AQUEST SEGLE XXI HA DE SER L'ASSOLIMENT DE LA DEMOCRACIA PARTICIPATIVA.

A un se li desmunta, quan veus i “patixes” tot açò, tota eixa filosofia política referida al principi d'aquest article que, com un castell de sorra, cau sense remei. Així, tornem nadant a la nostra illa evitant els vaixells del cacic pirata que l'envolta, una illa cada vegada més llunyana i més oblidada, on poder gaudir, en aquell paradís de la decència, la transparència i la fermesa, de les nostres idees i dels nostres afanys (que són els que, en nom de l'esquerra i la dignitat ideològica, haurien d'haver viscut i obrat. Allí ens hem acostumat a esperar allò que desitgem mentre, lluny d'un progrés eufemístic i d'una política minsa i pudenta, suportem el que succeïx). Nosaltres no som nàufrags, som nadadors voluntaris que fugen d'una terra que no ens vol perquè no condescendim amb el geni de la mediocritat. Molts no volen tornar, altres intenten fer ponts, però, el vaixell pirata…

El socialisme valencià, o és d'esquerres i valencià o no mai serà... no mai.