dimarts, 25 de març de 2008

APÀTRIDA





Que jo no tinc pàtria perquè tinc cultura, i la meua cultura és sàvia vinguda de moltes pàtries que ja no m'és just condensar-les en una.

Pàtries d'ací i d'enllà, avantpassats teus i meus..., tan diferents, tan allunyats en costums i ritus, i alhora tan rics d'innocent llegat. Esclaus orgullosos de llurs banderes que els han portat a la mort.

Que no m'enlaira l'ànima ni m'entusiasma el sentiment posar l'ull a tal senyera o parar l'orella a quelcom himne.

Tampoc sé que és l'orgull de la raça.

Jo nasqué innocent, innocent de lloc, de país, de temps: sols la coneixença i el progrés de la meua civilització m'han fet conformar unes conviccions que encara son incomodes i mortificants per aquells que al·ludixen als drets humans, la tolerància i la pau quan els seus propis exèrcits son víctimes de les seues pròpies armes, víctimes del seu propi honor, de la seua pròpia pàtria, d'una absurda creença on tothom perd..., perd el dret a viure amb la llibertat que li oferix la vida.

La meua cultura és la meua llengua i el meu llegat, la meua nació és el meu poble i la seua llibertat.

Soc una particular i minúscula contribució de pervivència d'antigues pàtries plenes de raons ensagnades, de morts absurdes, injustificades, però també dels missatges que, tanmateix, porten gravats en el seu fonament: el dia que totes les cultures de la humanitat siguen lliures, sobiranes, eixe dia s'haurà arribat a conéixer i respectar aquest món. Eixe dia cap fusell, cap exèrcit, cap llei, caldrà que defensen cap pàtria.

Eixes son les meues conviccions... I potser moriré amb elles.



“Cultura és la capacitat que te l’ésser humà per relacionar-se amb totes les singularitats que el món (com a ésser vivent) li oferix, en un espai i temps concret: circumstàcia anomenada llegat. I tot açò sols és possible a través del respecte mutu d’entre ambdós i del respecte Universal cap a tots aquells àmbits territorials on es desenvolupen les cultures o filles de la humanitat”.