dimarts, 4 de març de 2008

CARTA DE L'ENS


L'amor de Déu és tan fort, tan intens, que ho transmuta tot, ho embelleix tot i ho transcendeix tot. No hi ha res en aquest món ni en cap altre que puga equiparar-se a aquesta Llum d'Estima que et subjuga i que et fa sentir immensament feliç en adonar-te'n fill d'aquesta Llum, Misericòrdia i Magnanimitat. Aquell que assolix aquesta Llum i beu d'ella, torna a aquest món de mortals amb molta més força i ganes de lluitar i treballar pels altres, assabentat que no ha vingut aquí a sentir-se protagonista, sinó a servir els demés; no ha vingut a sentir-se gran, sinó xicotet; no a ser el primer, sinó el darrer; no a voler arribar a l'inaccessible sense passar abans per on cal passar.



La fe mou muntanyes, tanmateix, si veritablement tinguérem la fe necessària, la nostra vida i la nostra manera d'actuar seria una altra… quantes vegades ens posen a prova i quantes vegades fallem!... si, ens queixem, i som hostes de la hipocresia quan vestim amb el subterfugi la pataleta. Per aquesta raó cal que ens reconeguem a nosaltres mateixa i que cadascú agafe la part de sofriment que li pertoque i el polaritze, el transforme en l'estima que alimenta el proïsme… perquè Déu no vol cap dolor pels seus fills, sinó la felicitat sublim.


I és necessari parlar així en tant que observem aquest món tan injust, tan abocat a la barbàrie i a la destrucció.
El lleó mata quan te fam o quan les seues cries senten fam, i no caça la millor peça per menjar, sinó aquella més dèbil, aquella que ja n'és molèstia pel grup. Ni el lleó ni qualsevol animal salvatge torna a matar fins que no senta fam.
Però l'ésser humà és tot el contrari. Destrueix i arrambla contra tot perquè en eixe moment ho veu així i ho ha de fer… què importa que siga la naturalesa? què importa que siga la divinitat? que importa que siguen persones? Cal destruir i es destrueix, cada vegada amb més perfecció, amb més exactitud… quin turment de celebritats humanes! La seua intel.ligència, les seues sublims i ínclites ments en són servidores del mal, dedicades a construir mètodes sofisticats per poder acabar amb la vida humana cada vegada amb més precisió. És dolorós, germans, comprovar com es fa servir tanta saviesa per a la destrucció i quan poca per construir un món solidari, un món més humà… quan poca! quants diners per destruir i quants pocs per ajudar!


La humanitat és víctima de la demència per l'afany de poder, de lucre; per l'individualisme ferotge, la trivialitat, la indolència, la indiferència i l'escarni davant la creació, l'existència, la vida, l'amor.
És doncs necessari que arribe aquesta Justícia que reclama les innocents i indefenses entitats vivents víctimes de l'extermini i per les quals nosaltres impetrem misericòrdia a Déu. Així doncs, com va dir Jesús: “més li valdria a la dona no haver parit, doncs allí serà el lament i cruixir de dents”, per aqueta causa hem d'estar preparats, car no sabem ni el dia ni l'hora que el Fill de L'Home cridarà a la nostra porta. Hem de tenir preparat el bagatge de les nostres bones obres, doncs és l'únic que podrem endur-nos d'aquest món i, segons siguen aquestes, nosaltres mateixos ens forjarem i ens dictarem sentència.


Però el dolor més gran que pot sentir l'ésser humà és trobar-se foragitat per aquesta Llum d'Estima, per aquest Amor Pur, sense taca. No podem al.legar que el sofriment ens atura, no és admissible. Amb sofriment o sense ell hem de continuar endavant, hem de seguir lluitant amb l'eina virtuosa del lliurament, de l'amor, de la humilitat i del sentiment. Siga'm doncs humils com el colom i astuts com la serp, vigilem en nom de Déu per fer front a les temptacions… que l'enemic no ens agafe per sorpresa! doncs aquest mai no dorm i sempre resta a l'aguait.
Qui està per estimar i servir de vegades s'adorm a baix la figuera i això no està bé. Quan arribe el moment de dormir ja ens trucaran la porta, mentre tant i ara més que mai, hem d'acomplir la nostra missió en aquest món: llaurar l'amor per gaudir el fruït etern de la vida vertadera.


“Hi ha qui troba consol quan albira una petita llum dintre el túnel… que no s'equivoque! aquesta llum ja no ve cap a nosaltres, se'n và vençuda per la tenebra d'un món que clama la seua renovació"