dissabte, 15 de març de 2008

IDEA D'ESPANYA





Sempre des d’un anàlisi subjectiu i per tant susceptible d’equivocar-me, m’agradaria argumentar amb rigor i des del respecte, la idea que m’invita a creure que la CONSTITUCIÓ ESPANYOLA naix a partir d’una ideologia conservadora basada en les tesis de Cánovas al segle XIX.

El projecte de Constitució de 1931 reflectia una configuració d’Espanya dividida en dos o tres grans unitats comarcals, ja que catalans i bascos reclamaven Estatut propi, la qual cosa els conservadors espanyols no podien permetre, doncs aquesta disposició comportaria, segons ells, l’orige d’una Espanya centrifuga front a una altra centrípeta: dos o tres regions semi-estats front Espanya.

Però, “los destinos de España” devien de comptar amb un profilàctic, que, en la constitució del 78 es garantiren a través de la paraula “unidad”(J.A. Primo de Rivera ja al.ludia a l'expressió “unidad de destino” quan, en el seu discurs al parlament l’any 1934 deia respecte a l’Estatut concedit a Catalunya:..”Los dos años concedidos a Catalunya han sido dos años de deshispanización, si dejamos entregado este estatuto en manos semejantes, pondremos en trance de pérdida definitiva el sentido de la unidad de destino nacional que debemos exigir arraigado en todas nuestras tierras de Espanya. Es referia a l’estat català proclamat per Francesc Macià).

El problema de les “nacionalitats” en la República va ésser magistralment regatetxat pel senyor Ortega y Gasset tot dient: “España es el problema, Europa la solución”, evidentment el model d' Unió Europa d’aleshores, on molt probablement es reconeixerien els estats i llurs llengües equivalia a oficialitzar un sol estat-nació, Espanya, i una sola llengua, la castellana (que es vol homogeneïtzar en nom de la unicitat tot anomenant-la "español"), una garantia excel·lent a nivell polític i social per les aspiracions conservadores. Però, que coses! La naturalesa dels seus plantejaments respecte Europa son perfectament vàlides avui en tant que la Constitució Europea fa menció als “pobles” d’Europa, i no “al poble” com diu la Constitució castellana en l’article 1 del preliminar del 78: “La soberania nacional reside en el pueblo (no en los pueblos)”. “La Constitución se fundamenta en la unidad de España y no al revés”.


Sense cap dubte, la constitució europea respecta les constitucions dels estats membres, però la porta on penja el lletrero anomenat “pobles” resta oberta i sense claus, és una vegada més, qüestió de temps i progrés amb cogniscència de causa, tot canvia i la constitució castellana no és la Llei Suprema: “La constitució espanyola gaudix del trinomi unitat-autonomia-solidaritat. Dota de competències legislatives, jurídiques i administratives a les diferents comunitats. Aquestes competències s’articularan d’una manera equilibrada i complementària amb l’estat. El principi d’autonomia no pot oposar-se al d'unitat, de fet és aquesta on l’autonomia obté el vertader sentit. La Constitució es basa en l’interés general i el bé comú, no aquell que pretén ser particularista o sobiranista. La configuració de l’estat espanyol comporta una organització federativa que no un estat federal. Tots els espanyols tenen el DRET d’aprendre la llengua castellana”...

Però, i els drets d’aquells territoris on tenim llengua pròpia, una història que ens identifica culturalment (tradició, costums, literatura, art...), que ens legitima política, legislativa, administrativa i judicialment com a poble, on les institucions eren sobiranes, depositàries del poder per l'autoritat, de tot poder i de tota llei?

Imaginem que el poble valencià tingués arrelat un fort sentiment nacionalista i demanara, justificadament (ja que gaudix històricament de tots el atributs per ser nació) la sobirania, què passaria? Acàs deixariem de ser persones de pau? Potser no podríem ser igual de solidaris i respectuosos? No podríem també al·ludir a l’interés general i el bé comú del nostre poble i de tots els pobles del món?


Les nacionalitats històriques de l’estat espanyol estan predeterminades a ser sobiranes, tardaran poc o molts anys, però, el mateix que a l'enderrocar cases seculars naixen miraculosament plantes i flors en llurs solars, així també la llavor de la història està viva, l’ADN dels pobles no es possible suplantar, és impossible que no visca en plenitud quan li pertoque.

El manifest comunista del 75 on propugnava la lliure unió de tots els pobles d’Espanya als quals s’atribuïa el dret a l’autodeterminació en una República Federal, és un esboç vigent pel futur, per un futur que farà possible la sobirania i que espera amb paciència però també amb seguretat.

La història és un camí que ens mostra les empentes, els senyals pels quals hi som ara i aquí. Nosaltres, hereus d’antigues petjades, avui intentem adobar vells camins plens de ràbia i de feblesa que no porten enlloc; així hem aprés d'aquell caminar, així arribem molt més enllà de raons aturades, de boires que ens fan perdre, continuant l’itinerari sense pertrets ni adalils fins arribar allà on s’encreuen camins de pau i concòrdia, de bé comú i d’enteniment.
.