Avui en dia rebem, els ciutadans (aquells que vivim en aquest món de la tecnologia i la sofisticació), una educació i formació de qualitat, conseqüència del progrés de la nostra particular societat. L’actual “tren” de vida, cada vegada ens exigeix més coneixements i més preparació en llur àmbit professional perquè alhora també hi ha més afany de desenvolupament, de perfeccionament i d'avanç, en una paraula: competivitat, però, a quín preu?
La trista realitat és que per poder gaudir dels avantatges i comoditats que ofereix aquest món nostre d'avantguarda tecnològica, és necessari que més de mig món estiga condemnat a la pobresa, la desgràcia, la indigència, la infelicitat..., la misèria companya de la mort. És necessari, en nom del progrés, que cada dia que passa hi hagen menys arbres i menys espècies animals perquè nosaltres, l'home blanc (com deien els indis), ens sentim superiors, ha arribat l'hora de plantar-li cara al misteri de l’existència!. Són els moments actuals.
La nostra educació va acompanyada d'una ètica i un comportament humà que deurien conformar convenientment el nostre procedir davant la vida, però, que hi ha d'aquesta consideració? Passa que una cosa és la teòrica i l'altra la pràctica, una cosa són les pròpies conveniències i l'altra la solidaritat, una cosa són els interessos creats i l'altra l'equanimitat, una cosa és l'aparença en el fons i les formes (al.ludint als polítics) i l'altra la puresa de caràcter, una cosa és la llei (que no afecta a tots en la mateixa mesura) i l'altra la justícia (ídem), una cosa són els diners i l'altra també, perquè aquí tenim la pedra angular d'aquest món tan nostre.
I jo, que estic obligat a viure aquesta societat que m'espenta, em pregunte on anirem a parar amb tant d'ordinador, satèl.lits i "motoroles" que en pocs anys han revolucionat un món on, fins fa poc, la tradició de l'home era essencialment rural semblant difícil que s'esborrés del seu subconscient l'empremta de la cultura agrària de la qual tots som hereus (em pregunte, de vegades, si aquest excés de progrés potser està comportant un món més inhumà).
Ha arribat l'hora d'una nova era on l'educació dels nostres fills i els seus coneixements en són utilitzats pel lucre de llurs governs: l’armament tecnològic, la competivitat comercial, les grans multinacionals, les grans empreses, les grans marques... tot serA gran, perquè el xicotet no tindrà opció a res i açò comença a fer-se sentir.
Mentrestant, els nous filòsofs se n'adonen que el ser humà continua sent concupiscent i que la vertadera saviesa queda altra vegada dormida dintre nosaltres: tots els nostres valors humans queden hipnotitzats pels diners.
Mentrestant, a algun poblet perdut, continuaran xafant cagallons de cabra i pixar de burra, conreant la terra i llaurant els camps, sense adonar-se que son l’ùltim vestigi d'una vida sàvia i senzilla perque... “No és més feliç aquell que ambiciona amb afany “el posseir” i ho aconseguix, sinó aquell que no coneix l’ambició perquè, inclús en l’austeritat, el seu sentiment sempre gaudix de felicitat”.
