dijous, 10 d’abril de 2008

DE LES FALLES




La referència més vella que es troba del terme “falla” a València, no té el sentit de “foguera” que avui correspondria, sinó de “torxa” o foc encés per tal de fer llum o claror: “l’any 1538, per celebrar el tercer centenari de la conquesta de la ciutat pel rei En Jaume, fou feta una falla, consistent en una bóta posada al cim d’un alt arbre des de la qual hom cremà llenya per tal de produir gran il.luminació”. La dada més antiga que ens és coneguda una falla coronada per ninots, correspon a l’any 1789 en ocasió de les festes de la proclamació del rei En Carles IV.

Sembla ser que la crema de les falles simulen la mort de l’hivern, la destrucció de males herbes que dificulten l’esplet de la vegetació, per tant sembla ser un ritu agrari primaveral, de fertilitat i fecundació, pràctiques de purificació amb la missió de destruir les malures i els pecats que recauen a sobre de la natura i de l’home, dels animals i dels vegetals, així, el foc ve a ser la medicina que permet d’aprofitar més be l’esclat de la primavera sense cap contratemps ni dificultats.
La típica “cordà”, emprada a partir de les darreries de l’Edat Mitjana quan foren introduïts els focs d’artifici des d’Àsia, era una pràctica destinada a expulsar els dimonis i els mals esperits que ataquen la gent enviant-los flagells, doncs tot allò que fa de molt soroll i estrèpit, es creia que espantava les bruixes i les feia fugir, eren doncs, pràctiques de caràcter preservatiu comú i general arreu dels pobles Europeus en un món eminentment agrícola fins fa quatre dies.

Pel que fa a la festa de les falles, a la ciutat de València, el veïnat s’organitzava colectivament per barris i carrers on encenien grans fogueres muntades als llocs més espaiosos d’aquell indret. L’encesa de la falla havia estat espontània, i, com que en aquestes dates era temps de desestorar, la gent lliurava als xiquets (que eren els qui s’encarregaven de recollir combustible pel foc), les estores, les quals constituïen l’element més abundant de la pira: “una estoreta velleta pa la falla de S.Josep, el tio Pep...”
El ninot que coronava la falla presentava un caràcter insípid, insubstancial, abstracte, per a més tard donar-li sentit satíric i crític en tant que es feia escarni i burleria de personatges que no eixien d’aquell àmbit veïnal. Aquest fet donaria un altre sentit a les falles, que a poc a poc guanyarien un interés més col.lectiu, traguent aquestes d’aquell marc veïnal i fent-lo créixer en un ambient més local, ciutadà. Moltes vegades els arguments o temes de la falla, sempre de crítica d’actualitat, eren tan complicats que calia fer-se una explicació per tal que el comú de la gent pogués agafar-li el fil al sentit de la qüestió esmentada. Arribat aquest punt, la construcció de la falla ja no pogué ser espontània, doncs reclamava d’organització i recursos, així, nasqueren les comissions de veïns per poder portar-ho tot endavant.
La comissió celebrava nombroses reunions on s’estructuraven, discutien i planejaven diverses idees fins que s’escollia la més adient d’entre elles. Els temes de la falla, significat i sentit, s’organitzaven i s’incoaven en llocs reservats, doncs hi eren considerats secrets, per això sols intervenien membres masculins de la comissió i algun que altre col.laborador, car era de rigor la no intervenció de dones i xiquets per tal de tenir la reserva més absoluta.
Els ninots i demés eren emmagatzemats als llocs més amagats possible. Plantaven la falla de matinada (tot esperant que els darrers noctàmbuls se n’anaren al llit), amb tota la màxima rapidesa possible i així poder ser admirada pels més matiners.

Em contava la meua àvia, que alhora li ho contà la seua, nascuda a València allà per la segona meitat del segle XIX, lo bonica que estava la Ciutat Vella tota embellida per aquells monuments que s’emportaven l’entusiasme de la població, recordava el tabalet i la dolçaina que despertaven de bon matí a tot el veinat, traques, tronadors i petadors, i les tauletes de venda de bunyols fetes amb oli allí mateix per aquelles venedores amb davantals blancs com la neu, i els cafés i les tavernes plenes d’alegria i festa, i aquelles branques de llorer amb bunyols penjant a les façanes dels establiments, i les cercaviles que durant tot el dia omplien l’espai de música i d’albades que alegraven l’ànima a aquells que, remullant amb aiguardent els saborosos bunyols, els veien passar des de les terrasses dels cafés.
D’altra banda, era de consuetud redactar dècimes i d’altres composicions poètiques explicatives de la falla les quals revelaven llur significat, aquestes, en un principi, eren manuscrites. Quins romanços!, quins versets!, quins arguments!, com aquell que escriví Miquelet, el barber del barri del Carme: contà la història d’un individu ben polit i de bona casta però sense cap dent, així, quan anava a esmorzar d’embotit amb els amics, mentre aquells infeliços samarucs es menjaven una botifarra, ell se’n xafava tres, ”pos al buen moso no li calia masticar”, una “xafaeta” i au!, se les tragava senceres!
Però, com en totes les coses, hi havia molts que escrivien molta grosseria i grolleria, fet que portà al Consell de la ciutat a obligar els fallers a presentar el projecte de la falla per a la seua posterior aprovació, això va acabar amb aquell sentit de misteri i de sorpresa que tenia la falla.
Quan el poeta Josep Balldoví, a mitjan segle XIX, va escriure i imprimir un llibret explicatiu d’una falla per tal de recollir diner per sufragar les despeses ocasionades de la seua construcció, s’inicià el costum d’estampar els llibrets explicatius que a poc a poc han anat perfeccionant-se.
A primeries del segle XX, la societat cultural de “lo rat penat”, lliurà un premi al llibret i als versets més ben escrits, fet que comportà la participació de bons escriptors i, conseqüentment també, la fi d’aquells com el barber, l’adroguer, el fuster, i tants altres que amb tanta il.lusió escrivien per a la seua falla. Per aquells temps ixiren també els primers periòdics on es ressenyaven les falles, el seu significat i emplaçament, periòdics com aquell que s’anomenava “pensat i fet” del qual em feu esment també la meua àvia.
La intervenció en l’elaboració artística de gent professional, s’evidencià quan, també als primers anys del segle XX, l’Ajuntament de València començà oficialment a donar premis a les falles de més mèrit artístic (abans els premis consistien en un pollastre o una tortà), tanmateix, aquesta distinció fou la causa de pèrdua del tipisme i d’aquell caràcter ingenu i pueril del qual gaudien quan aquestes depenien de les mans dels propis fallers o col.laboradors del barri, privant-les, doncs, de valor com a document d’art popular tradicional.

Abans les falles es cremaven la vigília del dia de S. Josep, o siga, el vespre del dia 18. Li botaven foc a una traca que de vegades ocupaven més d’un carrer i, al so de l’últim tro, es calava foc el monument....en pocs minuts es destruïa tota aquella feina feta amb il.lusió, amb traça, inventiva i esforç que il.luminava, en agraïment, tota la València vella.
La festa de les falles és una manifestació de sentiment d’identitat valencià, cal doncs meditar si, com hereus que som d’una història pròpia, fem digna aquesta tasca, aquest deure.