És vertaderament la democràcia el poder del poble? És el poble qui vertaderament exerceix la sobirania? Hi ha només un sol gènere de democràcia?
Tota pregunta te resposta i tota resposta te una raó, però la raó no correspon mai a una sola veritat, doncs per aixó es diu que la veritat sempre és relativa, almenys mentre visquem en aquest món, depenent del punt de vista personal amb que es mire... Aixó si, sempre es pot arribar a una convergència de principis fonamentals duts per l’anàlisi i la meditació mitjançant l’ètica que correspon a una qüestió, eixe és el meu propòsit.
Convenim tots que som en un país democràtic, tots menys jo, doncs no comprenc com pot haver arribat el país al punt de frustació en que està si no és el meu propòsit ni, pense, el de ningú, perque si no es vol l’atur i tots som els sobirans, com pot existir l’atur? Si ningú no vol la delinqüència i tots som els sobirans, com hi pot haver delinqüència? I les drogues? La sida? L’exès d’impostos? La contaminació? Els incendis? L’escalfament de l’atmòsfera? La desertització? La massificació urbanística? etc., ningú vol tot açò, tanmateix, ho hem provocat nosaltres!
El desastre està ahi, jo he sigut respectuós en el que a mi em correspon davant la vida, i els demés? Si els demés també i tots som la llei i l’estat, no ho comprenc, quelcom falla! Potser la paraula democràcia és una fal.làcia?
La democràcia per si sola no pot existir (de moment i per molt temps), en un estat hi han moltes persones, classes socials, a cadascú li convé un tipus de democràcia, o acàs te la mateixa convicció de govern un empresari adinerat, un alt ejecutiu o l’aristocràcia del país, que aquell que està aturat o aquell que és fuster?
El poble elegeix als seus representants, i què? Què passa desprès? Sempre manen uns quants, fan i desfan , decideixen i actuen com els plau, per això els governs sempre son una oligarquia, si es vol, oligarquia democràtica, per quedar be.
Nosaltres, els qui tenim que ser governats, sols ens limitem a donar-los el suport o censurar-los quan anem a votar, mentre tant els polítics fan el que saben fer... Promeses.
Quan parle de que els polítics son dolents, sense dubte que no tots ho son, hi ha d’honestos, quan es diu que els rius estan enverinats, no tots ho estan, o la natura està agonitzant, no tota la natura ho està..., però és tan poc el que sobreviu que ja no en te una representació genèrica.
El mateix passa amb els polítics, son tan pocs els honestos que no tenen ningún poder, no tenen res a fer en un món on imperen els diners i el materialisme, son apartats o en tot cas ignorats.
Qui deixaria entrar al Vaticà un Papa amb idees massa humils, poc protocolàries i incòmode de les magestuositats i els tresors? També hi han hagut, però, què ha passat amb ells?
Així doncs, no cap el be on el mal impera, i en aquestos moments en el món impera el mal.
Quína és la sol.lució?.
La sol.lució son els xiquets, nosaltres ja no vorem canviar el món, però ells, abans que el seu cor “s’endureixca”, mentre tinguen la naturalesa dùctil, necessiten ser educats esperitualment, és urgent una educació esperitual, saber què és la vida, d’on venim, perquè venim i on anem, quins son els vertaders valors de la vida, on es trova la seua essència, fomentar el bo natural de cadascú, i amb tot açó com a principi ja es pot continuar amb totes les demés qüestions, doncs ja es voran des d’una altra perspectiva.
Sols així s’aconseguirà que un treballador i un noble, un ric i un pobre, tinguen el mateix principi de convicció de la vida, sol així els governants seran dignes d’aquells que volen ser governats i a l’inversa, sols així imperarà el respecte, la concòrdia i l’amor a la vida, perque la vida no sols és allò que veuen els nostres ulls... I aquesta nova generació sabrà per què.
Sols així es pot arribar a aconseguir el millor govern, la vertadera democràcia, perque, de què val el poder del poble quan el poble no convergeix amb ell mateix?
