dimarts, 8 d’abril de 2008

L'ADJECTIU "LIBERAL"




Ningú no pot negar, quan fem referència a les diferents ideologíes polítiques, que la paraula “liberal” és utilitzada com a “comodí” per totes elles siguen del corrent que siguen. La història comença amb els conceptes d’esquerra i dreta política que, nascuts a partir de la Revolució Francesa, sorgiren a causa de l’enfrontament entre els qui desitjaven la restauració d’aquell ordre monàrquic i aquells que propugnaven un estat revolucionari que lluitava contra l’absolutisme d’aquella monarquia.

El famós crit de “llibertat, igualtat, fraternitat” seria identificat, no amb aquella burgesia nascuda de les runes del feudalisme, sinó amb el poble pla i treballador esdevingut “proletari” al qual Marx, a les envistes de la Revolució Industrial, defensà mitjançant la seua reforma social i política. Des d’aleshores la paraula “liberal” restà a l’abast de tots: el “Partido Liberal” de Sagasta o la “Unión Conservadora” de Cánovas que, d’altra banda, considerava les institucions liberals punt integrant de l’ordre que es proposava defensar. Així, tant hi va haver una “burguesia liberal conservadora” com també aquells que es proclamaven “liberals, sense color ni crit”.

Sempre que escolte un dirigent del PP dir que “somos un partido liberal” (referència molt sovintejada per part d’aquest partit), em pregunte si potser es creuen únics valedors d’aquest pensament però, quan s’aprofundix en la seua definició més vàlida, un se n’adona de la demagògia o de la puresa individual d’un polític a través del seu procedir, doncs “liberal” és aquell que considera la llibertat individual de les persones com l’objectiu suprem.
La qüestió és, en una societat democràtica com la nostra, qui i com controla en nom de la llibertat social, eixa llibertat individual.

Els polítics que obtenen el poder no representen el poble, sinó sols a una porció d’aquest, així, la voluntat del poble es traduïx en “una porció” de la voluntat d’una part del mateix poble. Podríem deduir doncs, que el poble pot desitjar “oprimir” a una part de si mateix?... Quan una part del poble vol anar a la guerra i l’altra part no ho vol, quína voluntat s’imposa? La afí al poder. Tanmateix, “tot el món” sap que una guerra “sempre” és dolenta, per tant, quínes son eixes transcendentals “raons” decisives? O, més be podríem dir “persuasions objectives”?
Et aquí un subtil exemple d'una societat que “imposa democràticament” les seues pròpies idees i pràctiques a individus de la mateixa societat que dissentixen d’elles.

Però en totes les decisions socials, legislatives, medi-ambientals, etc. sempre existix una raó per la qual aquestes es materialitzen, així, el governant “més liberal” i en conseqüència més democràtic, portarà, abans, aquestes raons a l’abast de “tot el poble” escoltant i dialogant amb representants d’una àmplia capa de diferents sectors socials. L’Estatut Català, la LOE, ETA..., el poble és conscient del seu debat, del diàleg necessari, i ho sap perquè el govern acomplix amb les regles del liberalisme, doncs, per a haver-hi llibertat individual plena, abans es deu al precepte recíproc del respecte a tot i a totes les proposicions nascudes dels “ideals de societat” vinguen d’on vinguen.

Cert és que l’absoluta “conformitat” amb les decisions gubernatives per part de “tota” la ciutadania és gairebé impossible, però, just és aquesta reflexió part inherent de la democràcia o tolerància i respecte en la pluralitat.
Exemples contraris els tenim quan el govern actua, com abans hem dit, “imposant” els seus procediments en nom de la democràcia, recordem el PP respecte de la LOE, on va pretendre “dirigir” l’educació en les comunitats on governen aquestos. De la mateixa manera s’havia anat a la guerra també en nom de la democràcia o s’havia procedit amb el cas Prestige “de la millor manera” quan ara sabem realment què va passar.

També la llei urbanística s’hauria aplicat democràticament amb transparència vers la ciutadanía, tanmateix ara Bruseles l’ha denunciada i tots sabem per què.

Així doncs, ser “liberal” implica llibertat d’actuació, però eixa llibertat deu estar avalada pel resultat dialogat o debatut per “tot” el poble, on l’opinió lliure i individual de cadascú esdevé “acció de govern per la majoria”, sols actuant així s’obté dignament el qualificatiu de “liberal”.