dijous, 31 de gener de 2013

DE LA MAR EL CLAM


Quan la pena m'esquinçe l'ànima, aniré a tu, mar blava... i faràs que el vent t'inspire paraules d'estima que només el meu cor entendrà, i jo em deixaré portar per elles potser cap a un món on  l’harmonia i la pau es fonen amb mi... amb nosaltres, Mare Mar.

Llavors, raonaré amb humil innocència amb tu, amic blanc de l'ànima... m’assabentaré que fa temps m'esperaves, però... no podia saber-ho! l'obscuritat anul.lava el meu seny.

Ara que ho sé, lluitaré quan baixe contra ella però, abans, et demanaré ajuda:

M'arrancaràs estels del firmament que esdevindràs fletxes ardents d'amor. Faràs dels núvols carros blancs de combat, i jo muntaré al seu damunt amb les mans alçades cridant a tot arreu: ja sóc aquí, obscuritat!

I la foscor eixirà dels seus quarters armada d'odi i maldat, aleshores, l'exèrcit blanc vingut dels segles farà justícia.

I jo també ploraré, sentiment, però, no hi havia cap altra alternativa...
era menester aquesta metamorfosi, aquesta catarsi humana, Mare Mar.