divendres, 29 de febrer de 2008

EL BRÚFOL DEL MONTGÓ


Tenim amb nosaltres a un dels més emblemàtics habitants de l'antic Montgó, el senyor brúfol, el qual, abans d'abandonar el seu hàbitat després d'haver perdut els seus dos fills, a accedit a ser entrevistat. Aquestes son les seues paraules.

p- Senyor brúfol, després d'aquestos nous incendis i d'haver perdut la seua família ofegada pel fum, quina valoració fa vostè d'aquest trist esdeveniment?

r- Vosaltres, els humans, sou uns criminals assassins mesquins i egoístes miserables, us penseu que sou els amos del món, feu el que us passa pels collons sense respectar res, actueu com si només vosaltres tinguéreu dret a viure xafigant i destruint tot allò que us incomoda, fent negoci amb la mort indiscriminada d'éssers vius que son patrimoni de la natura i tenen el mateix dret a la vida que vosaltres, i tot pels putos diners i els interessos creats. Esteu podrits.

p- Calma, senyor brúfol! Ja sé que en aquestos moments te vostè la sang calenta, però li agrairia que parlara, si pots ser, amb més moderació. Digam, creu vostè que aquestos incendis estan provocats, com vostè diu, per interessos creats?

r- Mire vostè, vaig a contestar-li amb aquest exemple: les colònies del Montgó son concedides a principis de segle exclusivament per a la seua explotació agrària, així, en el moment que aquestes es deixen de treballar, tornen automàticament a l'Estat. Tanmateix, en aquestos moment tenim a Agents de la Propietat, estrangers i fins a un Banc com a propietaris de lots de colònies… A qui conta vostè que aquesta gent son colons que llauren la terra? Interessos creats per un costat. D'altra banda la Generalitat i el Parc Natural, pre-Parc, A, B, aquí es pot construir, aquí no, si però no, i la mare que els ha parit... Interessos creats!

p- Home, no se'n passe!

r- Com? Al 1987 la Generalitat Valenciana "preocupada" por la defensa del patrimonio natural de la Comunitat Valenciana, declara el Montgó Parc Natural, al mismo tiempo esto garantiza, en un area de una fuerte presión turística, la "conservación" de un enclave privilegiado, no solo por la belleza y espectacularidad de su paisaje, sino también por los valores ecológicos que atesora. Molt bonic! Preciós! Però sent així, com potser que des d'aquell primer moment no es determine d'una manera definitiva, inequívoca, inexorable, inexpugnable i infal.lible els putos límits d'aquest parc?... Interessos creats, tot resta podrit.

p- Els ecologistes han sigut criticats durament per molta gent, fins i tots hi ha qui els creu provocadors dels incendis, que te de dir al respecte?

r- Una comunitat vegetal amb més de 600 especies, insectes, aus com jo, animals…, tots junts constituïm els vertaders "veïns del Montgó", vivim aquí des de molt abans que vosaltres i només demanem que ens deixeu en pau, durant mil·lenis ningú a tingut cura de nosaltres i alhora ens han respectat per ser l'ànima viva del món (vosaltres viviu gràcies a nosaltres, no s'oblideu), això mateix defensen els ecologistes i ja vegeu, a tots dos ens han cremat.

p- Vol donar a entendre que l'hostilitat cap als ecologistes ve determinada per la defensa que fan, per damunt de tot, de l'hàbitat natural?

r- Exacte! Per damunt dels xalets! A nosaltres, com podreu entendre, ens faria feliços no vorer tant de xalet al nostre hàbitat, perquè a més xalets menys natura, més autos, més asfalt verinós, més piscines, més faroles, més foses asèptiques, més contaminació química, etc., però pareix que no hi ha límits de xalets com tampoc hi ha límit al parc natural, tot és premeditadament ambigu i dins d'eixa ambigüitat es generen els interessos creats i els incendis. No sé on voleu arribar, hi ha gent malalta que a tanta construcció ho anomena progrés, tots teniu feina, tots guanyeu diners, la Natura és un obstacle pel futur, mireu sinó el Parc Chabás, arbres centenaris, refugi i sustentacle de tantes criatures, què importa açò als humans d'avui en dia? Pisos, ciment, pòrtland..., diner, poder.

p- Els temps canvien, el tipus de feina canvia també per diverses circumstàncies, la riquesa d'una ciutat depèn dels seus recursos econòmics, a Dénia a sigut l'agricultura, ramaderia, indústria, però aquests temps han passat i ara depèn principalment del turisme, això és el que hi ha, no ho creu així?

r- El turisme que destrueix el patrimoni natural no és digne de ser defés, però clar, quina manera de guanyar diners! Ja no "con el sudor de tu frente" sinó enganyant, manipulant i especulant, compreu en tres i veneu en deu en mig hora i sense menejar el cul, quin xollo! Visca el turisme! Qui te que voler llaurar de sol a sol? La terra ja no és per treballar-la, és per fer xalets, urbanitzacions i piscines, milers de piscines encara que la tia Maria tinga que tancar ben be l'aixeta per que l'Ajuntament us consciència a estalviar l'aigua. De la boca dels polítics no ix altra paraula que "turisme", hi ha que fomentar-lo, mimar-lo, cuidar-lo, hi ha que requalificar terrenys que abans eren agrícoles per a construir, i si algun iaio queda per allí amb pollastres que canten a la matinada, ja sap el que ha de fer, o matar els pollastres o pegar a fugir, el mateix que si li pujen la contribució el dos-cents per cent, no hi ha res a fer, és el turisme. On voleu arribar? Sabeu el que feu?

p- El progrés ens espenta i no podem anar en contra, deus comprendre que una ciutat que creix genera més feina per a tots i més benestar, no és cert?

r- Si però, com creix? Destruint la Natura no pot subsistir una ciutat, vosaltres que sou tan previsors no se n'adoneu que pot passar, Déu no ho vulga, qualsevol conflicte de caire econòmic o social que porte al país a una crisis, penseu per un moment en una "simple" vaga de transports, tots barallant-se per entrar als supermercats que en qüestió d'hores restarien tots buits, què menjaríeu? Abans era diferent, Dénia era una floresta, a qualsevol lloc es sembraba, la terra us donava el seu fruït, hi havia un equilibri entre els ciutadans i la natura, es vivia l'essència de la vida, més tranquil.litat, més felicitat, regnava l'harmonia malgrat l’austeritat d’aquells temps.

p- Cert és que donaria un any de la meua vida per a tornar a viure un dia d'aquells de fa trenta anys enrere, vorer milers d'estrelles per la nit sopant al carrer amb els veïns, el flaire del "galà de nit" amenitzat pels grills i les lluernes verdes, sense sorolls enemics... Agafant granotes després de dies de pluja entre l'herba i els cargols, nesprers i llimeres on ara tot és asfalt i edificis. Però admetisc que tenim el que ens mereixem, és, ho torne a dir, el progrés, i progressar vol dir generar feina, generar diners, es així, o no?

r- Si, molt be, però vosaltres sempre voleu més, no us conformeu amb el que teniu, voleu més i millor, diners i poder. Saps qui és el vostre problema? Doncs que us cregueu immortals, penseu que mai us teniu que morir, per això actueu com actueu, cada vegada més inconscientment per tal d’obtenir, torne a repetir, diner i poder, però, l'únic cert és que esteu portant el món a una destrucció inevitable amb aquest procedir.

p- Potser siga així, i ara per acabar, quin missatge ens deixaries?

r- El missatge no us el deixaré perquè no hi ha missatge que valga, ja us vindrà el que us tinga que vindre, o acàs heu cregut que no pagareu tot el mal que heu fet? Milers de criatures socarrades han clamat justícia i la Mare Natura no ha deixat mai d'escoltar els seus volguts fills, qui sap el que us espera.

Amb aquestes ùltimes paraules va emprendre el vol el nostre volgut Brúfol… El vent l'ajudava, qui sap on va!